Enfilant camins,
alguns ja coneguts de temps enrere recordo que aquesta època la zona es vesteix
tota d’un verd intens que es desplega quilòmetres per una planura quasi èpica,
si no fóra per unes muntanyes que al fons l’ajuden a un a orientar-se diria que
es perd de seguida el rumb entre camins idèntics formant laberints i quadres
verds. De tant en tant alguna masia, caseta de camp o una improvisada barraca
trenca la monotonia entre infinits pals penjant sobre els cables de llum que
acompanyen ondulant alguns dels camins principals. Entre tot això, que em
fascina pel seu estat verge i rudimentari, al lluny veig un campanar que ja
crida l’atenció a la distància. No és una mesquita, però prou s’hi assembla,
tampoc pareix un campanar típic cristià. Té una bellesa poc sorprenent, és més
aviat simple, però alguna cosa té que emana sentiment i ressalta sobre aquell
poblet tranquil, de cases baixes, arbres i palmeres que em recorden més una
pel·lícula mexicana que aquella zona del sud de Catalunya.
Em fascina la calma
que regna per aquells curts carrers només trencada pel soroll del motor de la
meua moto. Després d’aparcar davant aquell campanar, en pocs minuts m’he
passejat de punta a punta la petita població. Ara, ja, aquella pau només
trencada pels sons quotidians del vespre contrasta amb la vida pocs quilòmetres
enllà on la carretera nacional, artèria principal del mediterrani, oxigena tota
la zona als seus voltants.
No massa lluny
d’aquell encisador campanar i sota l’ombra d’unes palmeres hi ha alguns
banquets on uns nens xarren de les seues coses. M’assec en un banc i em
submergeixo una mica més com sentint-me quasi invisible. Davant d’aquella
placeta on està la zona de banquets hi ha un bar on reconec un personatge famós
de la zona. Un cantant de música típica que molt animat amb els qui
l’acompanyen xarren despreocupadament. Em fascina l’atmosfera d’aquell paratge
i em vénen ganes de ficar-me dintre d’alguna casa i observar com deu ser viure
en aquell indret tan acollidor.
Comença a fosquejar
i no em vénen gens de ganes de tornar a casa, sabent que en tinc un parell
d’hores de viatge. Al rellotge del campanar sonen les 21:00 i se li il·luminen
les esferes de color blanc dels quatre rellotges que l’acompanyen a cada un
dels seus costats, fent sobre aquella torre alta i estreta un punt que crida
una mica més l’atenció amb el fons del cel blau que s’enfosqueix a poc a poc.
Recordo haver vist
un hostal mentre passejava pels carrers, agafo la bossa amb les poques coses
que porto i vaig a fer sort per trobar habitació. Pel camí m’adono que el so,
abans, d’algunes cigales comença a canviar pel dels grills.
Queden un parell
d’habitacions lliures, la propietària me’n mostra ambdues i em decideixo per la
que dóna a l’est, mirant als arrossars, mostrant-me aquella planura que es perd
en la foscor i demà em mostrarà la sortida del sol. Em pregunta si em quedaré a
sopar. Tot i que no tinc gana accedeixo per tal de provar, si escau, alguna
cosa típica de la zona.
El sopar tarda poc a
estar llest, mentre jo m’he dedicat a observar fotos a la recepció. Resulta que
sóc l’únic, a part de la propietària, qui sopa avui. No sóc de sopar tard i ja
em va bé que siga lleuger, peix a la planxa amb una mica d’arròs i amanida per
acompanyar-ho. Per beure la senyora m’ofereix vi però prefereixo aigua. Per
finalitzar, en comptes de postres li demano una infusió. Em trau una beguda que
és ben típica em diu. Timó, una planta autòctona de les muntanyes properes que
tot i beure’l per primera vegada el seu olor característic m’ha recordat l’àvia.
Ella que sempre es preparava aquelles infusions a base de camamilla imagino que
hi afegia també el timó.
Després, en acabar i
com encara és d’hora, agafo un llibre d’aquells que m’acompanyen quan surto de
casa i torno a fer una volta pel poble buscant on parar-me a llegir. Sense
voler torno a arribar a la plaça on sota el campanar uns fanals il·luminen els
banquets on he estat al vespre. Al bar segueixen petant la xarrada aquells
veïns qui deuen ajuntar-se al tard per comentar el dia.
Pareix que els
mosquits detecten els forasters ja que m’estan picant indiscriminadament
caminant amb un aire prou estúpid donant-me cops a mi mateix mentre aquella
gent xarra com si res. Entro al bar per demanar una cervesa que em traga
aquella sensació d’angoixa. El cambrer qui mentre em serveix respon la broma
d’algú de la taula em diu que no m’amoïne, «tot
queda a casa», —diu. Algú dels qui hi ha
asseguts a la taula de la terrassa em crida «foraster» i
m’invita a seure amb el grup. Pareix que es coneixen tots i jo he no he passat
inadvertit. No feia intencions d’unir-me al grup però pareixen animats fent
bromes sobre la meua timidesa agraint la invitació i finalment m’animo, sempre
està bé relacionar-se amb gent nova.
Parlem d’algunes
coses típiques per trencar el gel. D’on sóc, com m’he perdut per aquest indret,
el temps, l’economia, la feina, coses de la zona... Me n’adono que en poca
estona he arpés molt sobre aquest poblet relativament nou. Ja ben passada la
mitja nit faig intencions de marxar prometent tornar a fer una visita.
Em despedeixo
d’aquella gent agradable i acollidora i marxo a dormir. Demà vull llevar-me
pronte, faig intencions de veure sortir el sol per la planura dels arrossars i
vull encara, abans de marxar, fer tota una volta turística a la zona on les històries que
m’han contat els seus ciutadans m’han carregat d’intriga i emoció per
descobrir-ne sobre aquell indret peculiar del delta de l’Ebre.
Text: Víctor Seguí
Foto: Àngela Buj
