dilluns, 12 de març del 2012

Fases Lunars, màgia i ritus. Part 1

Una nit de tardor es trobava caminant sense rumb sota una lluna plena que il·luminava quasi amb una totalitat diürna. El camí era abrupte, feia vent i les rames dels arbres li tocaven la cara, a penes podria caminar de no ser per sort d’aquell estat de la fase lunar que l’ajudava a evitar entrebancar-se i caure, pensà. En realitat tot ho tenia planejat, no el camí però sí el final, tot estava decidit. Ja feia massa temps que tenia discussions, no comprenia com podria aguantar tota aquella pressió sense explotar. Havia de trobar una solució a tot allò. Era la seua vida o una altra però no hi hauria final feliç. Era la seua venjança.

Quan va nàixer, els seus pares li van posar el nom de Tardor, potser perquè no volien saber si seria nen o nena i esperaven amb sorpresa aquella benedicció. Potser també perquè esperaven que nasqués en aquella bonica època de l’any de colors ataronjats. Ella, de totes formes pensava que el seu nom era trist, les flors perdien color, els arbres i els animals hivernarien ben prompte i tot passaria a un fred gris avorrit i trist. Per a ella era com un nom d’acomiadament.
La raó de tot aquell malestar era sobre la seua persona, sabia que era algú especial, tenia el do de conèixer qui mentia i qui no. S’havia jugat moltes vegades l’esmorzar, alguns bolígrafs o inclús la bossa amb els llibres, a l’escola, quan algun company o companya mentia, i sempre havia aconseguit guanyar. Inclús un dia va fer enrojolar-se la seua professora de l’institut una vegada quan va excusar-se per un mal de cap.
Els problemes començaren allí mateix, en aquell institut avorrit durant la seua etapa adolescent. No podia comprendre com hi havia tanta gent mentidera, falsa i hipòcrita. La sang li bullia sabent que hi havia tanta mentida solta i ningú era prou valent per afrontar-la. Ella explotava dient qui mentia i per què, sabia no només si algú mentia, sinó la raó per la qual ho feia. Era com si llegís el pensament dels altres. Per això les discussions mai acabaven, sempre tenia baralles i enemistats que es guanyava a pols sota la seua absoluta sinceritat. No ho podia evitar, era la seua salut o la dels altres i no era capaç de viure amb tot aquell descontrol.
Una nit, després de tindre una forta discussió amb els seus pares perquè alguns veïns s’havien presentat a casa per a parlar amb ells, dos persones treballadores que un fart en tenien per a guanyar prou per al menjar i pagar el lloguer, va decidir que ja n’hi havia prou. Mai més tindria una altra discussió, perquè ella no tenia cap culpa de saber si hi havia o no veritat en les paraules i els actes dels altres, només volia fer saber que no era bo mentir.
Així doncs, al dia següent va anar a la biblioteca i es va passar tot el dia buscant llibres sobre la veritat, les mentides, com saber si algú mentia i per què ho feia. Tot i que per a la seua decepció no va trobar gaire cosa, només algunes suposicions o teories d’historiadors que algun dia se’ls havia passat aquella idea pel cap. Tardor estava cansada de tota aquella farsa, no se’n podia avenir que ningú mai hagués pensat abans sobre la veritat i la mentida, sobre els seus efectes envers els altres i sobre un mateix. Es trobava cansada de tant llegir i decebuda a la vegada per no trobar res. Sobre la taula tenia un bon grapat de llibres, pensà que aquella biblioteca no era prou important i gran per a tindre els volums que buscava però ni Internet la va ajudar. Amb poques ganes es posà a recollir els llibres i tornar-los a les prestatgeries, va ser molt fàcil traure'ls del lloc però ara els volia tornar on els havia trobat. Després d’una bona estona ordenant-los, un volum fosc, amb lletres daurades, antic i poc cuidat li va cridar l’atenció. No era gaire gran, però pesava per al seu tamany. Era com si el paper i les tapes foren de fusta i cartó, era molt rígid i feia olor de florit. No concordava molt al costat dels altres llibres en aquella moderna biblioteca de volums nous i ben cuidats. L’observà amb deteniment, el títol deia: Fases Lunars, la seua màgia i els ritus associats. Va decidir que ja n’hi havia prou de llegir per aquell dia, agafà el llibre i se l’emportà cap a casa per a llegir-lo amb tranquil·litat. Quan va arribar ja tenia el sopar a taula, menjà ràpidament i se n’anà a dormir, tot el dia llegint li havia esgotat les forces.
Aquella nit de principis de tardor, va ser una nit de les seues pitjors nits des que tenia ús de memòria, inclús pitjor que una vegada que havia tingut fortes febrades per una infecció de queixal que la feren somiar i delirar entre malsons i amenaces per la seua especial condició de vident, on es veia cremada viva com les antigues bruixes.

Continuarà... 




Text: Víctor Seguí
Foto: Àngela Buj

diumenge, 12 de febrer del 2012

Cucumis Melo


De vegades parlem de melons, i són curioses estes converses perquè ningú sap que en realitat parlem de viatges, de sol, de tranquil·litat, d'amistat. M'imagino una gran porta que s'obri i les esferes verdes surten rodant per la rampeta cap avall, no acabo d'imaginar el receptacle ordenat que els conté i que n'encabix fins a vint-i-sis. El mateix número del meu natalici, que ja s'apropa. M'agrada esta fruita pel contrast de colors i m'agrada vore-la pigadeta de les llavoretes negres. I recordo este mot que et vaig dir diumenge. Llavoretes. I tu vas respondre amb un altre diminutiu. El lloc és bonic, com podria dir que no. Elevat, amb una superfície rectangular on és tan gratificant imaginar. La imaginació ens salva de la rutina. Ens la fem a mida i a vegades hi vivim allí. No té hores. Es presenta igual de nit que de dia, imaginant altres dies i vivint altres nits. Pentinen el lloc rames de garrofers. D'eixa sentor que tant t'agrada, i que te'n recorda una altra de més viva i profunda. Jo quan penso en el garrofer penso en la matèria dolça i astringent que se n'extrau. A mi m'agrada. M'agrada el xocolate negre i les postres de mousse que amb ell es confeccionen. No tinc un paladar exigent, més aviat senzill. Ara bé, m'agrada que allò que tasto siga amb gust no per força. Tampoc li dic que no al xocolate blanc.

Avui tinc una limitació torturadora en els meus apèndixs devoradors i em gastronomiaré ―com diu Antònia Font― de fluids tan sols. Un dia d'aigua, com m'agrada a mi l'aigua. Que em recorde tota l'aigua que he begut este estiu i que seguixo bevent. L'aigua em bombeja la vida i em fa seguir cap avant. Tot i ser un nom d'aigua no és un símbol aquós sinó d'aire. D'aire que inflama el foc. Foc i aire es necessiten sense ofegar-se, sense estrènyer-se. L'aire inflama el foc i el foc vola cap a l'aire; s'esmuny, fa les mil i una formes, però roman en l'essencial, com l'aire porta les infinites espurnetes d'ales.

T'he demanat permís per a ampliar l'espai cibernètic i m'has dit que sí. No vull ser encara astronauta però ja saps que si m'ho proposo potser puc arribar allà. Però abans he de vore què me'n diuen els robots de la pel·lícula per si em cal aprendre res més. No sé si emprendré el viatge interestel·lar, com Buzz Light Year. Comença a plaure'm la calma, viure sense angoixa i sense por. Encara tinc certa pressa a la maleta però va ralentitzant-se. Vull trobar-hi el goig en el camí. Perquè si el camí és bo, ho serà l'avenir. Si el camí és dolent, el futur serà roent. I això no ho vull.

Preparo per encàrrec este text que el vull ja llest per a dissabte. Dissabte serà dia de dos i u. Dia capiculat que jo he triat. El fotògraf és amatent a traure-li estirada aquella imatge que simula i dissimula l'entramat de l'acció. Acció només d'un clic. Hi ha espera, tranquil·litat i calma en el missatge.  





Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

dijous, 12 de gener del 2012

Estrelles i àngels

Abans d'anar a dormir trac els gossos a passejar. Em sorprèn el silenci trencat només pel mar, amb unes ones que dediquen breus instants a impactar sobre les pedres. Miro al cel i em captiva el negre intens amb la viva brillantor quasi platejada de les estrelles que el contrasta amb força màgia. Fa tant de temps que no miro les estrelles... Penso. No molt lluny es pot apreciar com la llum de la ciutat veïna il·lumina la foscor creant un degradat a l'intens negre de la nit. Per moments m'adono que no porto gens de roba d'abric, només vesteixo amb un pijama i unes xancletes. Que curiós em pareix no haver notat gens el fred, set graus marca el termòmetre i jo així. Imagino que l'emoció d'aquests moments de pau m'han fet perdre tota connexió carnal. Marxo cap a casa, els gossos ja han passejat i gaudit de la nit també, em fico al llit. Avui és un dia qualsevol, com un altre, però com tots, tan especial i meravellós com cadascun d'ells. Bona nit.

 



Text: Víctor Seguí
Foto: Àngela Buj

diumenge, 11 de desembre del 2011

La caseta de les Ventalles

Venim d'Ulldecona. A l'esquerra la serra de Godall, a la dreta el Montsià. Enmig l'autopista, la via del tren. Els iaios que no s'acaben haver vist mai tants canvis. Encara tenen a la porta els pilons per als carros i els néts i els fills ja han fet les portes més grans per entrar els cotxes. Més endavant La Pietat. La serra i les planes tenen difuminades ací i allà unes petites capsetes que des d'un 16 vàlvules no tenen cap sentit. Però que el xiprer que hi ha al davant, la cisterna que espera, els mobles atrotinats que descansen i el camí que hi mena ho comprenen i s'hi integren.
La vida es veu en aquestes capsetes. Però l'autopista, els repetidors, les màquines que se'ns mengen la serra no la veuen.
Seguim més avant. La bassa de la Llacuna. Quin goig quan n'és plena. Els ullals del Montsià. Ulldecona, el nom ens ho recorda.
Els plataners ens anuncien que el poblament és a prop: fumeral, pedrís, antenes, bar, persianes noves... Fixeu-vos-hi, són poques les vegades en què en els nostres paratges trobem una renglera d'arbres a banda i banda de la carretera i després no hi apareix un poble.
Ulldecona ens ho demostra venint d'Alcanar; quan en surts per anar-te'n a Tortosa i quan arribes a les Ventalles els arbres et solquen el camí.
Una miqueta ans d'arribar a les cases que es troben a peu de les Ventalles hi ha a mà esquerra una caseta amb dues finestres, una porta i teulada asimètrica. Els ulls i la boca són blaus i porta el vestit emmidonat. Què hi fa allí aquella casa? Què ens crida més l'atenció el Nitrato de Chile, la pampa, la silueta del genet, la lluentor de les manises? (on les degueren fer?); almenys aquest anunci té més solera que els verins que la pagesia conrea actualment. 
La caseta pareix que no se'n sap res dels carrers que la guarden. Amb qui parla? Ulldecona és massa lluny. La gent que la van conèixer quan s'acomiaden definitivament reposen a Ulldecona. Totes les nits, molts ulls li passen per davant. Veu el tren, però el tren no la veu. Veu el sol alt de migdia. Mola Cima, de reüll la Cogulla.
Tu, caminant, atura't i mira-li el blau. 




Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

divendres, 11 de novembre del 2011

El Timbre

Com cada dia, després de despertar amb el dolç però ja repetitiu i pesat so del despertador, m'aixecava, anava al bany, feia els meus estiraments i em preparava l'esmorzar. Era bastant normal sentir a primera hora ben aviat com la vida començava amb els més matiners, de tant en tant si em despertava una mica abans de l'hora, servia de quietud pensar que encara quedaven uns minuts més de descans. Tot i que aquesta vegada no va ser el despertador qui va sonar per desvetlar-me dels meus somnis. Era el timbre i sonava insistentment per a aquelles hores. Em va sobresaltar per moments, vaig imaginar que alguna cosa hauria passat al veïnat, amb algun amic o familiar. En observar per l'espiell, la meua sorpresa va ser quan vaig veure aquella indumentària, es tractava d'un repartidor a domicili, gorra d’un verd festuc, samarreta a conjunt, pantalons curts de butxaques de color negre i un paquet en una mà. Em vaig vestir tan ràpidament com vaig poder amb una samarreta una mica arrugada i uns pantalons curts que tenia per allí tirats mentre el timbre tornava a insistir, encara sense rentar-me la cara i ni tan sols pentinar-me vaig obrir la porta.
Després d’estirar el pom ràpidament vaig trobar-me, per les presses per no fer esperar molt, amb un paquet al meu nom gairebé a l'altura de la meua cara, una indumentària cridanera de transportista a domicili i uns ulls acostumats a matinar i, com es trobava tan a prop de la porta i en conseqüència de la meua cara, gairebé ens freguem els dos rostres. En aquestes hores, per a mi encara aviat, aquells ulls brillaven amb una alegria gens habitual en les persones que coneixia. Després de disculpar-me pel retard en obrir la porta i l'ensurt per les presses, un somriure va esborrar qualsevol indici d'indignació o enuig per l'espera. Amablement va recitar el meu nom complet i vaig assentir amb timidesa. No esperava cap paquet i realment desconeixia del tot què podria ser i molt més sorprenent seria qui m'ho enviava. El paquet no era petit, era de la mida d'una capsa de sabates gran, de la mida d'una capsa de botes potser. En agafar-lo per signar a la part posterior vaig poder comprovar que tampoc era lleuger, alguna cosa contenia que pesava. Automàticament els records de la infància van començar a venir i no vaig poder evitar sentir nervis i excitació per descobrir què hi havia allà dins, comprovar el contingut, grapejar i descobrir qui seria el remitent. Vaig anar a preguntar-ho, quan, com si hagués llegit el meu pensament, l’interlocutor va dir tranquil·lament:


―No hi ha remitent, sembla que el seu remitent és anònim. Potser..., una sorpresa?
Vaig sentir com la meua respiració s'accelerava, el pols augmentava vertiginosament el ritme i la meua excitació per tot allò començava a provocar-me fluixesa als genolls. És clar que es tractava d'una sorpresa, el toc del timbre, aquella cara dolça que em descobria després de despertar-me i, a més, un paquet amb remitent anònim esperant ser obert al meu nom. Havia d’acomiadar-me molt discretament perquè no notés els meus nervis per descobrir què m'esperava dins d'aquella capsa. Formalitzat el procés d'emplenar nom, DNI i signatura vaig anar a acomiadar-me amb unes: «moltes gràcies», quan el seu to de veu va tornar a sonar tan pausat i dolç com qui recita una poesia.

―Per demà té un altre paquet al seu nom, està especificat que es lliure en la data indicada. Crec que tornaré a despertar...

Instintivament vaig tallar-li la paraula sense voler amb un:

―És clar, moltes gràcies, fins demà, llavors! 

Vaig tancar la porta amb presses, vaig deixar el paquet amb delicadesa sobre la taula de la cuina mentre fent un glop ràpid de suc intentava llevar-me els nervis per obrir aquesta capsa tan ben precintada i de mida considerable. Sabia que demà em tornaria a despertar amb un altre paquet, desconeixia per complet el seu contingut, m'intrigava alhora que no deixava d'espantar-me, començava a dubtar si obrir-lo o no. Seria millor esperar a demà i veure què em deien de l'agència de transport, l'obria ara i sortia de dubtes, seria alguna cosa realment per a mi o s'haurien equivocat de destinatari?


Text: Víctor Seguí
Fotografia: Àngela Buj