Fa uns dies jo no havia sentit mai esta paraula. Entre els afers pedagògics, als ensenyants, de vegades, ens reserven tasques policíaques i hem de maldar per combinar la sagacitat, la didàctica i la mà esquerra per reconduir aquelles classes que no són de la nostra matèria i s'anomenen «guàrdies». Així és que un divendres em vaig trobar fent una guàrdia d'una classe de tecnologia. Jo estava corregint uns exercicis de francès, quan una alumna em va preguntar què volia dir «col·loide». No ho havia sentit mai, vaig rellegir l'exercici on es plantejava l'ignot mot i vaig veure que es tractava d'un problema de química entre dissolucions i col·loides. Calia esbrinar si la mescla que es plantejava acabava sent col·loïdal o podia considerar-se una dissolució. Entenia, sense recórrer a la química, només a l'ètim, la naturalesa lingüística de la dissolució, podia biseccionar el mot i les clàssiques: grec i llatí, em portaven a raure el mot. Però no em passava el mateix amb col·loide. Vaig regirar el salvavides que recull la solució a la ignorància i li vaig dir a l'alumna que ho cercava al diccionari. Em dirigí a la sala on era aquell llibre valuós i en vaig trobar la resposta, a més vaig demanar el veredicte a una companya, exalumna també, que tenia els seus sabers més pròxims a les substàncies col·loïdals que la meua formació lingüística. I vet aquí que vaig poder tornar a l'aula portant el triomf entre les mans. Em vaig sentir especialment contenta de poder explicar-li a aquella alumna quin era el significat del mot que em demanava i com podíem aventurar-nos a fer el problema, vaja a fer-lo ella, jo només li havia servit una petita pista. I és que en això consistia el magisteri, a obrir camins, però que el caminant reconegués que amb la seua voluntat havia de ser ell qui l'havia de recórrer. L'alumna ja podia resoldre el problema perquè ja entenia l'enunciat. A més, l'alumna, amb la seua qüestió, m'havia iniciat també el meu camí, i és que tots podem ser mestres i alumnes alhora, i jo també havia après el mot.
Esta setmana he dedicat unes hores a la lectura amb placidesa. I podríeu dir: i tota lectura no és plaent? Potser que sí però alguna la fem en moments que ens aporten tranquil·litat, benestar i d'altres, com quan corregim exàmens, la lectura no es fa en el mateix sentit. Així doncs, jo continuava la lliçó iniciada este estiu del Quadern gris. Potser este estiu havia estat dels més llegits: Breu història de la corrupció. Dels orígens als nostres dies; Pendergast; L'agulla daurada; no me'n recordo una traducció d'una novel·la americana que no vaig acabar, uf vaig molt en compte amb les traduccions, si no són creïbles no hi puc...; di Massi; George Sand. I això ho llegia a la vora de la mar. Amb tranquil·litat, sense calor, sense presses, amb la remor que avança sense gosar tocar-nos, en un lloc estirat del codolar preservant els fulls dels escatxills de l'aigua, així passava les meues migdiades d'estiu i algun moment del matí. I vet aquí com, a mi que m'agrada tant la paraula escrita, vaig començar a bescanviar-la per la paraula parlada. Jo indefectiblement no abandonava el costum: tovalla, ulleres d'aigua i llibre. Eixe dia no feia gaire sol, però la xafogor de l'estiu ens diu que els rajos també penetren, travessen la retícula zenital i ens arriben igualment. Els núvols baixos provoquen la bascota i fan que busquem recers d'aire més fresc. Com que imaginava que l'aigua no marcaria els graus més escalfats, vaig deixar-me les ulleres i vaig decidir que faria només bany de lectura. I així vaig continuar La venta de l'hereva. La vaig encertar. Com en tants pocs fulls es podia escriure tan bé! Hi veia ma iaia quan la llegia, hi veia l'amiga que m'havia deixat el llibre. Hi veia el final de l'estiu. Un dels estius de la meua vida que més recordava amb equilibri, pacient, i sense alterances. Potser serà veritat que quan estem bé atraiem el que està bé? El fet és que jo vaig començar a llegir, entre unes roques descompassades que cercant el recer de la mar havien anat estimbant-se i formaven un nou espai de puntes esquerpes i una miniplatja inusual. Parlar és agradable. I jo vaig optar per no traure la cuirassa i emparar-me en tòpics. Vaig conversar, ah que l'ofici feia pensar en molts de desgavells i desoris!? A mi més que pegar-se una gran vida em va suggerir moltes pèrdues vitals, perdre's molta part de la vida d'aquí cap allà. Em va fer llàstima, em va parèixer molt obligat i, en realitat, sense independència, un ofici que aparentment semblava que en tenia molta. I així vaig intuir que era un cas diferent, sí, rar per al meu ambient. Però que tanmateix hi havia una persona que complia amb tot allò, que s'hi veia abocada i havia de seguir. No era de la lingüística, ni de la literatura, ni de la sintaxi, ni del món de les titulacions, ni de la curriculitis. Però sí que era del món de la paraula i jo escoltava. Les converses de la superfície es van esdevenir fluïdes, però ja en un ambient més clos jo vaig callar, em vaig aïllar i vaig continuar amb la meua hereva. I em vaig alegrar també que haguessen premiat eixe relat feia dos anys. El mateix any que després vas veure que a mi m'havien donat un premi que no entengueres. I després de l'hereva arribà Pla. Pla, que no sabia com digerir-lo quan a penes tenia dívuit anys, havia esdevingut un dels més grans mestres en qui jo trobava el gust de i per la descripció. M'enxissava el no passar aparentment res de les seues pàgines. Només parlava del paisatge i rarament hi sortia algun tipus del país, com ell en deia, però era una figureta de decoració prescindible, qui tenia la força era aquell roquissar, aquella nuvolada, aquell vol de pardals, aquell gust del peix, del samaruc posem per cas. Jo que sóc acció fins a l'últim bri del cap, no feia res més que embadalir-me i cercar-ne més en els fulls aparentment quiets dels escrits de Pla. I amb Pla i escoltant-te vaig continuar l'estiu. Pla no el vaig acabar i el continuo encara. Però és que em passa també que em reca que acabe. Perquè quan m'hauré llegit tot Pla, i sé que ho faré, qui trobaré que ho faça com ell. Segurament n'hi haurà de millors però és que a mi m'agrada ell. És com quan em dius en trobaràs així o aixà, més això i més allò, però accepta'm com sóc. I jo et dic jo sóc així, sense careta.
Dos planes arrere em topeto el mot: «col·loïdal», i m'exclamo! L'he hagut de llegir en ell, justament a la plana 152 de l'edició que llijo, hi diu:
«De vegades, en arribar al carrer Nou, em submergia en els carrerons de la part baixa del districte cinquè. Però no hi podia pas aguantar gaire estona. Dels carrers en venia una tan repugnant olor de pixats, que acabava portant-me el mocador a la boca i al nas. M'asfixiava. Desagradable esgarrifança que em produïa la simple possibilitat de posar les soles de les sabates sobre un líquid equívoc. No. No era pas el meu barri. Sortia a les Drassanes i em dirigia cap al moll ―de vegades cap al moll de carbó, altres cap a la Barceloneta; m'era igual. Al cap de poca estona de caminar al fil de l'aigua, m'agafava la calma que hi regnava. Hi havia un silenci que semblava buit ―el silenci que sembla reflectir l'agitació de les estones de repòs, que no és el de les coses mortes, sinó el de la vida aturada. Donava la volta als espais d'aigua tancats per la pedra, vagament il·luminats per alts arcs voltaics, amb la palpitació dels reflexos de les llums de posició sobre l'aigua densa, greixosa, col·loïdal. Dins el repòs, se sentia el clapoteig de l'aigua densa, el gemec estirat de les amarres dels vaixells, el passar rítmic de les sabates dures d'un tripulant solitari, de vegades la crispació esgarrifada dels carbons d'un arc voltaic. Trobava algun rar pescador de canya, assegut a la pedra, resignat, amb un cabasset al costat.»
I comença a plaure'm el mot. Allò de les casualitats, i causalitats, i alegries i al·lèrgies, que no hem vist o sentit mai una paraula i de cop ens apareix pertot. Això m'ha passat amb col·loide i col·loïdal, amb eixa mescla heterogènia. Primer no hi vaig deixar de veure dos substàncies més o menys llefiscoses i repel·lents. L'aigua i l'oli no es barregen, per tant, poden esdevenir col·loïdals. Sense gaire precisions tècniques m'ho explico així. I en posar-me a escriure-ho no he pogut apartar de l'ull esquerre en què la visió és més difuminada, la fixació de la visió del dret en què tot és més nítid i definit. Hi veig una metàfora. Hi veig també unes figures en un espill. Hi veig la pols de l'objecte que no per això allunya les siluetes que s'hi mouen. I em vaga la metàfora pel cap, eixa transposició de sentits. Les relacions humanes convé que siguen col·loïdals? Potser deixen de ser col·loides quan tenim un fill. Però convé que nosaltres seguim sent col·loides per a sobreviure i ser lliures? Ens relacionem amb els altres per a impregnar-nos del seu to però no per a diluir-nos. Deixar de ser nosaltres mateixos no és bo. Val més ser col·loides, només des de l'heterogeneïtat podrem arribar a l'altre. I és bo. Això és bo. M'agrada sentir eixe to calm. Veig també, seguint en la metàfora, un colze que aboca un poc d'aigua amb gas en un cafè. El cafè té un fosc intens, gairebé negre, hi sura la bromera que li ha donat la reacció de l'aigua gasosa, el mateix colze empina el got i s'escola avall el negre. Hi resta una capa suau de matalap més beix a on rau l'aportació gasosa que hi ha fet l'aquós. Eixe resta al got, perquè eixe és l'element alvencós. Hi ha un altre cucumis que en diuen alficòs. Però no és del que parlem.
Pla coneixia el mot molt abans que jo. Jo el conec de fa quatre dies, però si l'hagués llegit ans m'hagués passat inadvertit. Ara sé que hi és, potser per això l'havia de llegir a l'hivern. Si ho hagués fet de seguida m'hagués passat entre el gruix dels mots. Potser com l'arribar a les persones, si només hagués pensat «gent», no hagués arribat allí, a dins, on ens trobem ara. On som en la discordança i en la concordança. I hi som perquè som col·loides.
Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí
