Fases Lunars, màgia i ritus. Part 3

Tardor dedicà dies sencers en preparar-se per aquella reunió secreta. Es va llegir aquell volum varies vegades per a tindre clar tot el que als elegits respectava. Va buscar informació sobre la zona on es faria la reunió, com arribar-hi i com escapar si en algun moment imaginava que allò no era el que esperava i podria trobar-se en perill. Ella que era una noia tranquil·la i pacient, s’adonava que aquells últims dies es convertien en un autèntic estat de tensió a totes hores.

Pareixia que els últims dies no havia tingut cap problema amb els seus pares ni tampoc a l’institut. Havia estat molt ocupada amb l’estudi d’aquell llibre misteriós que només podia llegir per les nits i durant el dia anava massa cansada per a fer cas als altres, qui cada vegada se li feien menys importants. Només es va dedicar a llegir tot el que va trobar sobre màgia, ocultisme i fenòmens poc normals, però no va trobar res que en el fons li aportés informació de veritable interès.

Va comprar-se un almanac, unes bambes còmodes per caminar per la muntanya i un llum frontal per la nit. S’acostava el dia de la lluna plena segons el calendari i començava a tindre malsons. Es despertava exaltada, suant, amb el cor descontrolat i amb un fred que mai havia sentit. Era com que tot allò li superava. Va decidir seguir estudiant durant les nits i intentant dormir en intervals la resta del dia, gaudia de tranquil·litat per la lectura, però anava massa cansada i li costava concentrar-se.

Quan va arribar la data indicada no sabia com fer-ho per avisar als seus pares que sortiria de casa després de sopar ja fosc i no sabia quan tornaria, així que va pensar que seria millor no aparèixer per sopar i trucar dient que estava a casa una amiga on es quedaria a dormir.

Arribat el dia de la lluna plena, de bon matí ja anava preparada amb les bambes, roba còmoda, un rellotge digital i la motxilla amb les coses que creia que serien de necessitat com aigua, el llum frontal, una navalla multi usos que li havia regalat el iaio al seu pare per anar de càmping i que mai l’havia usat, un paquet de galetes de les seues preferides i un impermeable per si es ficava a ploure. Es va estar tota la tarde a la biblioteca fent passar el temps amb neguit fins que van tancar. Després va marxar a una sala recreativa del poble on s’ajuntaven joves i on va matar el temps llegint una revista vella que hi havia per allí, quan faltaven dos hores per mitjanit va agafar el mapa amb la ruta que s’havia marcat i començà a enfilar camí fins al barranc de les bruixes per a orientar-se buscant el turó on es trobaria amb aquella gent, qui entre ells o elles, imaginava, hi seria qui li havia deixat aquella nota. Tot allò li havia paregut  molt estrany des del principi, però ella mateixa havia comprovat que aquell llibre no era cap imaginació seua.

La lluna amb tota la seua presència feia unes hores que reflectava amb claredat aquell sol que amagat per algun racó de l’horitzó il·luminava quasi com si fora clar formant sobres inquietants baix la llum blavosa. Na Tardor ja portava una estona caminant i no recordava que fora tan llarg el camí fins al barranc, així que es va haver de donar pressa quan va veure que tardava més del que havia calculat. Entre els nervis i el caminar ràpid, el cor li anava a mil i tot i l’època començava a tindre tanta calor que sentia que suava amb força. Va ser llavors, quan en veure el pont que creuava el barranc i mirar sobre el turó més pròxim va veure una petita llum groga que es movia com una espelma. Imaginà que era una foguera i allà hi havia la reunió secreta. Accelerà una mica més el pas per tal de no perdre gens de temps, mentre feia intenció de guardar el mapa, de sobte, ensopegà amb alguna cosa que la va fer caure donant-se un cop de cap contra una gran pedra que hi havia al camí. Es va tocar el front, tenia una ferida oberta que li començava a sagnar. Es va sentir marejada mentre intentava parar el barboteig amb uns mocadors de paper. Va haver d’asseure’s per tal de no desmaiar-se mentre una sensació de fred li recorria tota l’espina estenent-se per les extremitats fent-la sentir com se li engarrotaven els dits de les mans. Va tancar els ulls recolzant el cos contra els arbustos per respirar fons i descansar un moment, però el cop havia sigut prou fort i sense adonar-se’n va perdre el coneixement per uns minuts.

Es trobava enmig d’una foguera, cridant de dolor, nua, amb el cos pintat de colors i els braços i cames lligades a un pal que la mantenia plantada a un metre sobre terra. El foc encara no li tocava la pell però sentia l’ardent escalfor d’unes flames que tardarien poc en consumir-la en cendra en pocs minuts. Al seu voltant un grup d’hòmens i dones cantaven amb una llengua que no coneixia. Anaven nuus també, recobrint els seus cossos amb pells d’animals, les cares pintades i colpejant el terra amb uns bastons que un grapat cloïsses lligades al capdamunt repicaven a cada impacte. Aquells salvatges bevien quelcom d’un petit bol on havien ficat unes herbes i un polsim a un beuratge que desconeixia. Pensà que l’havien segrestat mentre havia perdut el coneixement pel cop al cap o potser pitjor, l’havien colpejat per a segrestar-la i sacrificar-la per aquell ritual. Algú del grup es va aprovar amb el bol que li ficà davant de la cara, quan ella l’apartà pensant que li oferien de beure, se’n va adonar que allò que bevien era la seua pròpia sang que li seguia brotant del cap. Aquella persona posseïda i escridassant paraules incomprensibles va tirar la resta del beuratge al foc que de sobte va fer pujar una foguerada alta i al moment aquella calor insuportable es va anar fent tan intens que ja no sentia ni el seu propi cos, era com si la cremor s’hagués convertit en fred, un fred que la feia tremolar i li va fer perdre la consciència novament.

Al moment va sentir com els tremolors tornaven repetidament i aquell fred no marxava, però en obrir els ulls havia desaparegut el foc. Només hi havia foscor, ni foc, ni gent, ni res. Ella sola, nua i amb sang que li regalimava per la cara.

Aquella nit de tardor es trobava caminant sense rumb sota una lluna plena que il·luminava quasi amb una totalitat diürna. El camí era abrupte, feia vent i les rames dels arbres li tocaven la cara de tant en tant fent-la protegir-se del dolor del cap. A penes podia caminar, atordida i encara amb fred després de tornar-se a vestir. Es pensava que ho tenia tot planejat, no el camí però sí el final, tot estava decidit. Ja feia massa temps que tenia discussions, no comprenia com podria aguantar tota aquella pressió sense explotar. Havia de trobar una solució a tot allò. Era la seua vida o una altra però no hi hauria final feliç, recordà que havia pensat els últims dies. Ara, no sabia com afrontar allò que li havia passat, la llum del sol començava a fer presència i no havia arribat a assistir a aquella reunió, però després d’aquell petit accident i l’estat de semiinconsciència que l’havia tingut hores potser, no volia saber què hi hauria passat allà. No sabia com ho explicaria allò a casa, no sabia què en seria de la seua vida a partir d’ara, no sabia què passaria amb aquell llibre ni amb aquell do que tants problemes li portava.

Ja de dia, amb els primers rajos de sol va arribar a casa, va fer el mínim soroll possible per entrar-hi i es ficà al llit per dormir tantes hores com foren possibles. En girar-se sobre ella mateixa va sentir una cosa dura sota el coixí. No recordava que l’amagava allà, era aquell maleït llibre que feia tants dies que la portava desorientada. Va decidir que ja n’hi havia prou, en despertar el cremaria i no se’n volia saber mai res més de tot aquell tema. Potser si tenia aquell do l’hauria d’aprofitar i traure-li un bon partit a la seua vida. Potser arribaria a ser una gran jutgessa en un futur, una advocada, negociadora de prestigi o simplement algú amb un do especial per als seus. Tardor s’adonà que el seu nom i el seu do eren tan especials que mai havia pensat en les coses positives que realment sí que aportaven. Va tancar els ulls i entrà en un son profund que feia setmanes, mesos que no aconseguia.

Text: Víctor Seguí

Estiuet de Sant Martí

Aquí no hi havia eixos colors llautonosos. Una franja, de tel roig, envermellia el cel. La boira pujava de la platja i ja els pobles que albiro només s’intueixen en petites llumetes. Uns lleus rums-rums diuen que vénen cotxes. Els xipresos encara aguanten llur esveltesa entre les ombres que els segresten. La boira vol abraçar la visió que veig i diu que fa temps que ja no és estiu. Que s’ha acabat l’escuma de la platja, el pedalar llunyà de peus en paral·lel. Els cicles es tanquen i ens trobem l’estivet de Sant Martí. En un poble que avui en fan festa m’agradaria anar. Però ja no sé si ho puc dir. Si millor deixar que llisquen dins de mi els itineraris que he pensat. No m’agraden els dies sense dir-te bon dia, però m’hi he d’acostumar. Tinc unes closquetes de caragolets blancs, com uns que et vaig portar, ací a tocar, els miro i entre les seues corbes hi veig l’espiral del  meu pensament i sé que l’he de desar. Desar sense besar. Desar sense tesar. Que uns dies vam passar sota balcons, amb dits que es buscaven i una senzillesa i tendresa que parlava. Les paraules resten mudes quan s’ha de desfer el camí. I només hi ha visionar, recordar, perbocar aquella ànsia d’avançar que es desfà. No volia ja res més sense tu però m’hi he d’acostumar. No volia mots desfermar ni panys tancar. Però qui diu ací o allà? Avui he estirat unes cordes fins a coure les meues polpes dels meus ditets. Les he allargat i anugat, com s’allarguen els dies i s’anuguen els anys. I avui es repeteixen les unitats. N’he comptat fins a quatre. He reprès papers teus per en tindre retindre. I no sóc més que un soc. I encara fa caloreta. I el sol acarona rostres que no es veuen. I encara no cal. Cortines passen com de seda per dins les sensacions. Hi ha cossos que es desclouen i es mostren. N’hi ha d’altres que no passen de la memòria. N’hi ha d’altres que solquen els solcs d’un riu llunyà. I de vegades els cossos, un buf, una mà, un gemec regalimant contacte. I d’altres, els cossos s’evaeixen, pedres, marbre, espès. I un dia hi havia molsa i herbei. I un altre un salt de joia, i el corriol corria per encontrar-nos. Però què seria la bonior del tebi sense el glavi a punt. I un hom es malmet. I algú pensa en algú altre. I s’esdevé que arriba la muntanyeta que faig amb l’espatla dreta quan em colgo sota el llençol. I s’esdevé que tot es tanca. Que el dia naix i el dia es clou. I resta sense dir ni el bon dia ni la bona nit. I una lluna ja és un formatge i un sol auri es desplega al llavi. I avui és l’estiuet i demà el caminar. Em pregunto què volen dir certs mots que tenen l’art del monosíl·lab. I em pregunto per aquells altres abstractes acabats de dolçor. I em dic que si no es tasta no hi té sentit el mot. I escriuré per a mi, i pensaré en el dia escrit i oït. I no per ser estiuet serà de menys. Perquè, tot i petitet, arriba sense fi l’estiuet de Sant Martí.    


Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

Fases Lunars, màgia i ritus. Part 2

Aquella nit llarga, na Tardor somià com unes bèsties deformes i fosques amb ulls vermells la torturaven sense escrúpols, la tallaven en mil pedaços, li treien els òrgans mentre, rient, gaudien del dolor que li feien sentir, després cremaven les restes i es menjaven els seus òrgans. Somià com anava a l’infern, creuant les denses i dures capes de la terra entre sediments, escombres, pous d’aigua, rius i viscós magma fluint sense dificultats com si fóra fum que s’escampava fins arribar així al nucli de la terra. Allà divisà com el seu cos es tornava a reconstruir part per part, com si un muntatge en cadena es tractés. Un gegant espectre sense cara amb una llarga i brillant espasa l’esperava per tallar novament el seu cos en mil trossos més sense poder-ho evitar. No tenia veu, ni tan sols control sobre el seu cos. Pareixia com un tros de carn inerta, no es podia moure. Sentia com cada tall era fred igual que el gel, mentre anaven caient a terra les seues parts del cos com fines llesques de ceba que es trencaven com el vidre, en tocar el sòl abrasador.

De sobte la jove Tardor es despertà sobresaltada, suant, conscient al moment que era lliure d’aquelles mutilacions i seguia d’una sola peça a casa, al seu llit. Però allò li va recordar el llibre que havia agafat de la biblioteca. No va mirar quina hora era, va encendre el llum i agafant amb delicadesa el volum pesat i vell estudiant-lo com si fóra una relíquia mil·lenària començà a llegir-lo. El volum no tenia reconegut l’autor o autora, no tenia data d’edició, ni tan sols segell de la impremta encarregada de traure’l a la llum. Només començava amb un:  Benvolguts bruixa o bruixot del segle XXI, avui és el dia en què finalment ens coneixerem...

Aquella primera frase la va sorprendre tant que va haver de rellegir-la novament diverses vegades per assimilar-ne la informació. Alguna cosa en aquell volum li causava un temor que no comprenia però havia segut ella qui l’havia agafat de la prestatgeria de la biblioteca, el qual, no concordava molt amb els altres volums.

El llibre, després d’una breu introducció sobre la llarga història d’aquella societat secreta i tan curiosament aleatòria de la qual no en comprenien encara bé el perquè dels seus dons, passà a explicar una sèrie de pautes i processos a seguir. Segons explicava aquella bruixa la qual, autora del llibre, va ser l’única que es va atrevir a escriure-ho públicament, hi havia sis tipus de dons o poders els quals eren donats en nàixer a diferència dels altres humans que no tenien. Aquests eren els següents:

-El telèpata, qui podia escoltar el que els altres pensaven.

-El sà, qui podria curar només tocant amb les seues mans.

-El vident, qui era capaç de preveure coses que passarien en un futur.

-El veraç, qui tenia la facilitat de saber si els altres mentien.

-El mag, qui podia transformar i moure coses sense tocar-les.

-El silenciós, qui naixia mut però tenia la responsabilitat d’influir en un món millor.

Així doncs, després de descobrir aquell curiós llibre, Tardor es va capficar, intrigada per descobrir què més esbrinaria de fascinant sota aquelles tapes velles i fulls esgroguits que la transportaven a èpoques anteriors plenes d’històries curioses i successos extraordinaris. Amb un d’aquells dons ella mateixa s’hi sentia identificada, la qual cosa li portava problemes des de feia temps enrrere. Després de bona part llegida i, havent après molt sobre aquells humans nascuts amb un do especial, sentia la necessitat de saber-ne més, preguntar, buscar i amb sort conèixer qui eren i què feien amb els seus dons. Mentre llegía, a poc a poc s‘adonà que la tinta del llibre s’anava fent més clara i perdía nitidesa, com si la impressió hagués tingut algun problema, fins que arribà un punt en què ja no podia ni llegir aquelles línies. De sobte, fent una mirada al volum sencer, va veure que havia desaparegut tota la tinta del llibre, per art de màgia s’havia convertit en un llibre en blanc sense cap tipus d’impressió. Decebuda el va deixar a un costat, pensant que potser encara estava somiant. Ja havia sortit el sol i havent passat quasi tota la nit llegint se sentia cansada i falta de dormir, seria el son que no la deixava llegir més. Però el que Tardor no sabia era que d’ençà que va nàixer era una persona especial tocada per una divinitat que només capacitava els més indicats, qui a poc a poc l’anaven descobrint sobre els seus dons i la història sobre aquelles capacitats especials, les quals només alguns serien capaços de gaudir. Aquell llibre, igual que molts altres destinats als seus semblants dotats, una vegada el descobria el seu beneficiari es feia invisible la lectura amb la llum diürna, igual que semblava, per als no dotats, un simple llibre que no oferia cap atractiu.

Recordà que aquell dia havia d’anar a tornar altres llibres que havia agafat a la biblioteca  dies enrere i aprofitaria també per a buscar quelcom relacionat amb aquell llibre misteriós. Com encara era d’hora es va preparar l’esmorzar i després d’una dutxa va fer la bossa. Dedicá tot el matí en aquella biblioteca buscant altra vegada llibres o informació sobre allò que la intrigava. Va pensar que la tarda anterior potser no havia buscat bé la informació que necessitava, per això va intentar anar per altres camins a l’hora de traure’n el que creia convenient. De totes formes, no va trobar res del que buscava, ni tan sols alguna referència sobre aquell llibre misteriós el qual ara no tenia res imprès, ni tan sols títol a la portada.

Va ser llavors quan, al límit de la seua frustració emocional per la seua condició de dotada amb aquella capacitat especial i la recerca que es feia impossible, quan a punt de desistir els fets es van capgirar per complet. Algú que mai havia vist abans se li acostá silenciosament. Sense formular paraula va deixar un paper, esgroguit com els folis d’aquell llibre misteriós, on escrit a mà i amb lletra color porpra la citava a trobar-se amb altres dotats a mitja nit de la pròxima lluna plena al cim d’un turó de la zona, on pel qual entremig passava un barranc conegut pel veïnat com «el barranc de les bruixes».

Continuarà...

Primera part: Fases lunars, màgia i ritus, part 1. 12/03/2012

Text: Víctor Seguí
Foto: Àngela Buj

Poblenou del Delta

Enfilant camins, alguns ja coneguts de temps enrere recordo que aquesta època la zona es vesteix tota d’un verd intens que es desplega quilòmetres per una planura quasi èpica, si no fóra per unes muntanyes que al fons l’ajuden a un a orientar-se diria que es perd de seguida el rumb entre camins idèntics formant laberints i quadres verds. De tant en tant alguna masia, caseta de camp o una improvisada barraca trenca la monotonia entre infinits pals penjant sobre els cables de llum que acompanyen ondulant alguns dels camins principals. Entre tot això, que em fascina pel seu estat verge i rudimentari, al lluny veig un campanar que ja crida l’atenció a la distància. No és una mesquita, però prou s’hi assembla, tampoc pareix un campanar típic cristià. Té una bellesa poc sorprenent, és més aviat simple, però alguna cosa té que emana sentiment i ressalta sobre aquell poblet tranquil, de cases baixes, arbres i palmeres que em recorden més una pel·lícula mexicana que aquella zona del sud de Catalunya.

Em fascina la calma que regna per aquells curts carrers només trencada pel soroll del motor de la meua moto. Després d’aparcar davant aquell campanar, en pocs minuts m’he passejat de punta a punta la petita població. Ara, ja, aquella pau només trencada pels sons quotidians del vespre contrasta amb la vida pocs quilòmetres enllà on la carretera nacional, artèria principal del mediterrani, oxigena tota la zona als seus voltants.

No massa lluny d’aquell encisador campanar i sota l’ombra d’unes palmeres hi ha alguns banquets on uns nens xarren de les seues coses. M’assec en un banc i em submergeixo una mica més com sentint-me quasi invisible. Davant d’aquella placeta on està la zona de banquets hi ha un bar on reconec un personatge famós de la zona. Un cantant de música típica que molt animat amb els qui l’acompanyen xarren despreocupadament. Em fascina l’atmosfera d’aquell paratge i em vénen ganes de ficar-me dintre d’alguna casa i observar com deu ser viure en aquell indret tan acollidor.

Comença a fosquejar i no em vénen gens de ganes de tornar a casa, sabent que en tinc un parell d’hores de viatge. Al rellotge del campanar sonen les 21:00 i se li il·luminen les esferes de color blanc dels quatre rellotges que l’acompanyen a cada un dels seus costats, fent sobre aquella torre alta i estreta un punt que crida una mica més l’atenció amb el fons del cel blau que s’enfosqueix a poc a poc.

Recordo haver vist un hostal mentre passejava pels carrers, agafo la bossa amb les poques coses que porto i vaig a fer sort per trobar habitació. Pel camí m’adono que el so, abans, d’algunes cigales comença a canviar pel dels grills.

Queden un parell d’habitacions lliures, la propietària me’n mostra ambdues i em decideixo per la que dóna a l’est, mirant als arrossars, mostrant-me aquella planura que es perd en la foscor i demà em mostrarà la sortida del sol. Em pregunta si em quedaré a sopar. Tot i que no tinc gana accedeixo per tal de provar, si escau, alguna cosa típica de la zona.

El sopar tarda poc a estar llest, mentre jo m’he dedicat a observar fotos a la recepció. Resulta que sóc l’únic, a part de la propietària, qui sopa avui. No sóc de sopar tard i ja em va bé que siga lleuger, peix a la planxa amb una mica d’arròs i amanida per acompanyar-ho. Per beure la senyora m’ofereix vi però prefereixo aigua. Per finalitzar, en comptes de postres li demano una infusió. Em trau una beguda que és ben típica em diu. Timó, una planta autòctona de les muntanyes properes que tot i beure’l per primera vegada el seu olor característic m’ha recordat l’àvia. Ella que sempre es preparava aquelles infusions a base de camamilla imagino que hi afegia també el timó.

Després, en acabar i com encara és d’hora, agafo un llibre d’aquells que m’acompanyen quan surto de casa i torno a fer una volta pel poble buscant on parar-me a llegir. Sense voler torno a arribar a la plaça on sota el campanar uns fanals il·luminen els banquets on he estat al vespre. Al bar segueixen petant la xarrada aquells veïns qui deuen ajuntar-se al tard per comentar el dia.

Pareix que els mosquits detecten els forasters ja que m’estan picant indiscriminadament caminant amb un aire prou estúpid donant-me cops a mi mateix mentre aquella gent xarra com si res. Entro al bar per demanar una cervesa que em traga aquella sensació d’angoixa. El cambrer qui mentre em serveix respon la broma d’algú de la taula em diu que no m’amoïne, «tot queda a casa», —diu. Algú dels qui hi ha asseguts a la taula de la terrassa em crida «foraster» i m’invita a seure amb el grup. Pareix que es coneixen tots i jo he no he passat inadvertit. No feia intencions d’unir-me al grup però pareixen animats fent bromes sobre la meua timidesa agraint la invitació i finalment m’animo, sempre està bé relacionar-se amb gent nova.

Parlem d’algunes coses típiques per trencar el gel. D’on sóc, com m’he perdut per aquest indret, el temps, l’economia, la feina, coses de la zona... Me n’adono que en poca estona he arpés molt sobre aquest poblet relativament nou. Ja ben passada la mitja nit faig intencions de marxar prometent tornar a fer una visita.

Em despedeixo d’aquella gent agradable i acollidora i marxo a dormir. Demà vull llevar-me pronte, faig intencions de veure sortir el sol per la planura dels arrossars i vull encara, abans de marxar, fer tota una volta  turística a la zona on les històries que m’han contat els seus ciutadans m’han carregat d’intriga i emoció per descobrir-ne sobre aquell indret peculiar del delta de l’Ebre.

Text: Víctor Seguí

Foto: Àngela Buj