Tardor
dedicà dies sencers en preparar-se per aquella reunió
secreta. Es va llegir aquell volum varies vegades per a tindre clar tot el que
als elegits respectava. Va buscar informació sobre la zona on es faria la
reunió,
com arribar-hi i com escapar si en algun moment imaginava que allò no era el que esperava i podria trobar-se en perill.
Ella que era una noia tranquil·la i pacient, s’adonava
que aquells últims dies es convertien en un autèntic
estat de tensió a totes hores.
Pareixia que els últims dies no havia
tingut cap problema amb els seus pares ni tampoc a l’institut.
Havia estat molt ocupada amb l’estudi d’aquell
llibre misteriós que només
podia llegir per les nits i durant el dia anava massa cansada per a fer cas als
altres, qui cada vegada se li feien menys importants. Només
es va dedicar a llegir tot el que va trobar sobre màgia, ocultisme i fenòmens poc normals, però no va trobar res que en el fons li aportés informació de veritable interès.
Va comprar-se un almanac, unes bambes còmodes per
caminar per la muntanya i un llum frontal per la nit. S’acostava el dia de la
lluna plena segons el calendari i començava a tindre malsons. Es despertava
exaltada, suant, amb el cor descontrolat i amb un fred que mai havia sentit.
Era com que tot allò li superava. Va decidir seguir estudiant durant les nits i
intentant dormir en intervals la resta del dia, gaudia de tranquil·litat per la
lectura, però anava massa cansada i li costava concentrar-se.
Quan va arribar la data indicada no sabia com fer-ho
per avisar als seus pares que sortiria de casa després de sopar ja fosc i no
sabia quan tornaria, així que va pensar que seria millor no aparèixer per sopar
i trucar dient que estava a casa una amiga on es quedaria a dormir.
Arribat el dia de la lluna plena, de bon matí ja
anava preparada amb les bambes, roba còmoda, un rellotge digital i la motxilla
amb les coses que creia que serien de necessitat com aigua, el llum frontal,
una navalla multi usos que li havia regalat el iaio al seu pare per anar de
càmping i que mai l’havia usat, un paquet de galetes de les seues preferides i
un impermeable per si es ficava a ploure. Es va estar tota la tarde a la
biblioteca fent passar el temps amb neguit fins que van tancar. Després va
marxar a una sala recreativa del poble on s’ajuntaven joves i on va matar el
temps llegint una revista vella que hi havia per allí, quan faltaven dos hores
per mitjanit va agafar el mapa amb la ruta que s’havia marcat i començà a
enfilar camí fins al barranc de les bruixes per a orientar-se buscant el turó
on es trobaria amb aquella gent, qui entre ells o elles, imaginava, hi seria
qui li havia deixat aquella nota. Tot allò li havia paregut molt estrany des del principi, però ella
mateixa havia comprovat que aquell llibre no era cap imaginació seua.
La lluna amb tota la seua presència feia unes hores
que reflectava amb claredat aquell sol que amagat per algun racó de l’horitzó
il·luminava quasi com si fora clar formant sobres inquietants baix la llum
blavosa. Na Tardor ja portava una estona caminant i no recordava que fora tan
llarg el camí fins al barranc, així que es va haver de donar pressa quan va
veure que tardava més del que havia calculat. Entre els nervis i el caminar
ràpid, el cor li anava a mil i tot i l’època començava a tindre tanta calor que
sentia que suava amb força. Va ser llavors, quan en veure el pont que creuava
el barranc i mirar sobre el turó més pròxim va veure una petita llum groga que
es movia com una espelma. Imaginà que era una foguera i allà hi havia la reunió
secreta. Accelerà una mica més el pas per tal de no perdre gens de temps,
mentre feia intenció de guardar el mapa, de sobte, ensopegà amb alguna cosa que
la va fer caure donant-se un cop de cap contra una gran pedra que hi havia al
camí. Es va tocar el front, tenia una ferida oberta que li començava a sagnar.
Es va sentir marejada mentre intentava parar el barboteig amb uns mocadors de
paper. Va haver d’asseure’s per tal de no desmaiar-se mentre una sensació de
fred li recorria tota l’espina estenent-se per les extremitats fent-la sentir
com se li engarrotaven els dits de les mans. Va tancar els ulls recolzant el
cos contra els arbustos per respirar fons i descansar un moment, però el cop
havia sigut prou fort i sense adonar-se’n va perdre el coneixement per uns
minuts.
Es trobava enmig d’una foguera, cridant de dolor,
nua, amb el cos pintat de colors i els braços i cames lligades a un pal que la
mantenia plantada a un metre sobre terra. El foc encara no li tocava la pell
però sentia l’ardent escalfor d’unes flames que tardarien poc en consumir-la en
cendra en pocs minuts. Al seu voltant un grup d’hòmens i dones cantaven amb una
llengua que no coneixia. Anaven nuus també, recobrint els seus cossos amb pells
d’animals, les cares pintades i colpejant el terra amb uns bastons que un
grapat cloïsses lligades al capdamunt repicaven a cada impacte. Aquells
salvatges bevien quelcom d’un petit bol on havien ficat unes herbes i un polsim
a un beuratge que desconeixia. Pensà que l’havien segrestat mentre havia perdut
el coneixement pel cop al cap o potser pitjor, l’havien colpejat per a
segrestar-la i sacrificar-la per aquell ritual. Algú del grup es va aprovar amb
el bol que li ficà davant de la cara, quan ella l’apartà pensant que li oferien
de beure, se’n va adonar que allò que bevien era la seua pròpia sang que li
seguia brotant del cap. Aquella persona posseïda i escridassant paraules
incomprensibles va tirar la resta del beuratge al foc que de sobte va fer pujar
una foguerada alta i al moment aquella calor insuportable es va anar fent tan
intens que ja no sentia ni el seu propi cos, era com si la cremor s’hagués
convertit en fred, un fred que la feia tremolar i li va fer perdre la
consciència novament.
Al moment va sentir com els tremolors tornaven
repetidament i aquell fred no marxava, però en obrir els ulls havia desaparegut
el foc. Només hi havia foscor, ni foc, ni gent, ni res. Ella sola, nua i amb
sang que li regalimava per la cara.
Aquella nit de tardor es trobava
caminant sense rumb sota una lluna plena que il·luminava quasi amb una
totalitat diürna. El camí era abrupte, feia vent i les rames dels arbres li
tocaven la cara de tant en tant fent-la protegir-se del dolor del cap. A penes
podia caminar, atordida i encara amb fred després de tornar-se a vestir. Es
pensava que ho tenia tot planejat, no el camí però sí el final, tot estava
decidit. Ja feia massa temps que tenia discussions, no comprenia com podria
aguantar tota aquella pressió sense explotar. Havia de trobar una solució a tot
allò. Era la seua vida o una altra però no hi hauria final feliç, recordà que
havia pensat els últims dies. Ara, no sabia com afrontar allò que li havia
passat, la llum del sol començava a fer presència i no havia arribat a assistir
a aquella reunió, però després d’aquell petit accident i l’estat de
semiinconsciència que l’havia tingut hores potser, no volia saber què hi hauria
passat allà. No sabia com ho explicaria allò a casa, no sabia què en seria de
la seua vida a partir d’ara, no sabia què passaria amb aquell llibre ni amb
aquell do que tants problemes li portava.
Ja de dia, amb els primers rajos
de sol va arribar a casa, va fer el mínim soroll possible per entrar-hi i es
ficà al llit per dormir tantes hores com foren possibles. En girar-se sobre
ella mateixa va sentir una cosa dura sota el coixí. No recordava que l’amagava
allà, era aquell maleït llibre que feia tants dies que la portava desorientada.
Va decidir que ja n’hi havia prou, en despertar el cremaria i no se’n volia
saber mai res més de tot aquell tema. Potser si tenia aquell do l’hauria
d’aprofitar i traure-li un bon partit a la seua vida. Potser arribaria a ser
una gran jutgessa en un futur, una advocada, negociadora de prestigi o
simplement algú amb un do especial per als seus. Tardor s’adonà que el seu nom
i el seu do eren tan especials que mai havia pensat en les coses positives que
realment sí que aportaven. Va tancar els ulls i entrà en un son profund que
feia setmanes, mesos que no aconseguia.
Text: Víctor Seguí
