Aquí no hi havia eixos
colors llautonosos. Una franja, de tel roig, envermellia el cel. La boira
pujava de la platja i ja els pobles que albiro només s’intueixen en petites
llumetes. Uns lleus rums-rums diuen que vénen cotxes. Els xipresos encara
aguanten llur esveltesa entre les ombres que els segresten. La boira vol
abraçar la visió que veig i diu que fa temps que ja no és estiu. Que s’ha
acabat l’escuma de la platja, el pedalar llunyà de peus en paral·lel. Els
cicles es tanquen i ens trobem l’estivet de Sant Martí. En un poble que avui en
fan festa m’agradaria anar. Però ja no sé si ho puc dir. Si millor deixar que
llisquen dins de mi els itineraris que he pensat. No m’agraden els dies sense
dir-te bon dia, però m’hi he d’acostumar. Tinc unes closquetes de caragolets
blancs, com uns que et vaig portar, ací a tocar, els miro i entre les seues
corbes hi veig l’espiral del meu
pensament i sé que l’he de desar. Desar sense besar. Desar sense tesar. Que uns
dies vam passar sota balcons, amb dits que es buscaven i una senzillesa i
tendresa que parlava. Les paraules resten mudes quan s’ha de desfer el camí. I
només hi ha visionar, recordar, perbocar aquella ànsia d’avançar que es desfà.
No volia ja res més sense tu però m’hi he d’acostumar. No volia mots desfermar
ni panys tancar. Però qui diu ací o allà? Avui he estirat unes cordes fins a
coure les meues polpes dels meus ditets. Les he allargat i anugat, com
s’allarguen els dies i s’anuguen els anys. I avui es repeteixen les unitats.
N’he comptat fins a quatre. He reprès papers teus per en tindre retindre. I no
sóc més que un soc. I encara fa caloreta. I el sol acarona rostres que no es
veuen. I encara no cal. Cortines passen com de seda per dins les sensacions. Hi
ha cossos que es desclouen i es mostren. N’hi ha d’altres que no passen de la
memòria. N’hi ha d’altres que solquen els solcs d’un riu llunyà. I de vegades
els cossos, un buf, una mà, un gemec regalimant contacte. I d’altres, els
cossos s’evaeixen, pedres, marbre, espès. I un dia hi havia molsa i herbei. I
un altre un salt de joia, i el corriol corria per encontrar-nos. Però què seria
la bonior del tebi sense el glavi a punt. I un hom es malmet. I algú pensa en
algú altre. I s’esdevé que arriba la muntanyeta que faig amb l’espatla dreta quan
em colgo sota el llençol. I s’esdevé que tot es tanca. Que el dia naix i el dia
es clou. I resta sense dir ni el bon dia ni la bona nit. I una lluna ja és un
formatge i un sol auri es desplega al llavi. I avui és l’estiuet i demà el
caminar. Em pregunto què volen dir certs mots que tenen l’art del monosíl·lab.
I em pregunto per aquells altres abstractes acabats de dolçor. I em dic que si
no es tasta no hi té sentit el mot. I escriuré per a mi, i pensaré en el dia
escrit i oït. I no per ser estiuet serà de menys. Perquè, tot i petitet, arriba
sense fi l’estiuet de Sant Martí.
Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí
