El pou sense fons

Feia temps que havia llegit de l’existència d’un pou sense fons a una llunyana i quasi perduda regió del nord de Catalunya. Una zona on inclús poques vegades hi passaven els pastors per anar d’una vall a l’altra. Aquell lloc, descrit com a una zona àrida i morta per a molts, només cridava l’atenció de tant en tant a alguns aventurers i muntanyers que aprofitaven aquella llegenda del pou per visitar la zona, encara que molts, decebuts per no haver-lo trobat li llevaven importància i poc a poc aquella història va anar desapareixent de entre les llegendes de la zona. El polèmic pou l’havia obert un famós aventurer i espeleòleg aficionat i natural de la petita regió que deien havia acabat boig mentre l’excavava. Aquella curiosa historieta em va cridar l’atenció i vaig voler investigar sobre el personatge, però malauradament, quan vaig anar a preguntar per ell, vaig llegir que havia mort pocs anys enrere. Tot i que era l’única prova real de que aquell pou existia i tenia quelcom intrigant, sempre podria buscar per mi mateixa. Com a jove, entusiasta, aventurera, amant de la naturalesa i recent llicenciada en arqueologia amb ganes de descobrir món, aquella curiosa i intrigant història em va fascinar des del primer moment. Vaig buscar informació on aprendre espeleologia ja que al pou només s’hi podia accedir a través d’una fràgil escala de gat que cobria els primers cent metres i després tant la baixada com la pujada hauria de ser amb aparells i tècnica d’espeleo. M’havia d’abastir de bona experiència, documentació, material i forma física abans d’anar-hi. Em vaig preparar mentre descobria i aprenia sobre aquest emocionant món de la muntanya i l’interior de la terra a les fosques amb un grup d’experts aventurers i espeleòlegs durant uns mesos esplèndids, plens d’emocions i aventures. Mentre, va ser temps suficient per a buscar mapes, ressenyes i croquis de la situació i forma d’aquell intrigant pou sense fons. Malauradament, la mala fama que havia adquirit últimament la llegenda d’un pou tant difícil de trobar, inexistent per a molts, no va ajudar a trobar companys d’aventura, bé perquè no els fascinava o perquè no hi podien anar a les dates que jo tenia previstes. Volia descobrir personalment aquella intrigant història que un dia vaig llegir a un pedaç de diari de feia vint-i-cinc anys, just el dia que vaig néixer. Potser aquesta era una de les raons principals també de la meva emoció en veure i descobrir personalment el pou. Aquella temporada d’aprenentatge amb el grup de professionals va ser veritablement fascinant. Vaig descobrir llocs i zones que mai hauria imaginat que existien a tants pocs quilòmetres de casa. Potser viure al centre de Catalunya m’ho feia tot una mica més prop. Se’m feia fantàstic de vegades i molt curiós veure com es formaven aquelles galeries subterrànies baix terra que durant els segles es vana anar formant i que ara tenien accés per a gairebé tothom.

Mentre descobria país baix terra, la meva recerca sobre el pou, el famós veí i polèmic excavador d’aquell pou van ser part dels meus deures. L’home, anomenat Joaquim i conegut pel veïnat com “El Boc”, potser perquè ja tirava tendències a la muntanya i la bogeria, va ser un senyor que havia viscut tota la vida de pastor. Havia perdut la família a la guerra i s’havia refugiat on millor s’hi trobava. Potser aquella bogeria va començar en perdre qui més estimava, potser el pou simplement va ser un camí a la seua bogeria. Fer recerca de tot allò per Internet o a través d’alguna biblioteca no va ajudar massa. Tot el que havia trobat era ben poc. Però un parell de visites al poble mes proper a la zona preguntant al veïnat i xerrant amb alguns vells avorrits a la plaça del poble, van ser més que útils per a documentar-me. Uns mesos després, quan ja tenia bona experiència, forma física i tot llest em vaig decidir tota sola a emprendre aquell curiós viatge de descobriment tant personal com per a mi, arqueològic.

Avui és el dia que descobriré el famós pou “sense fons”. M’he llevat de bon matí quan encara era fosc per carregar el cotxe. Va carregat fins a dalt! La motxilla amb el material necessari per assegurar-me, descendir per la corda i per a pujar una vegada finalitzada la visita. Una llarguíssima corda de tres cents metres que pesa com un dimoni, una auxiliar de seixanta metres. Casc, dos frontals amb bateries de recanvi, guants, botes i roba impermeable. Càmera de fotos, aigua i unes barres energètiques i fruita per menjar. Un sac de dormir per si he de fer nit enlloc i el telèfon mòbil ben carregat. Una vegada he esmorzat i he revisat que està tot llest, arrenco el cotxe i enfilo la carretera direcció nord-oest. Només trigo dues hores en arribar al poblet. Una vegada allà, em faran falta un parell de viatges per a portar el material al lloc. Com desconeixo la situació exacta del pou he de fer ús dels mapes i croquis que m’he portat per a l’ocasió. Una vegada al poblet més proper, he fet una parada tècnica i he enfilat el camí cap a la zona fins que he hagut d’aparcar i enfilar el sender a peu. Trobar el pou m’ha costat més del que m’esperava. He dedicat quasi 4 hores en trobar-lo, quan ja estava pensant en desistir, he reconegut aquella senyal que hi havia fotografiada al pedaç de diari. Quina emoció quan ho he vist, ja estic al pou! Ara només cal anar a buscar el material i començar l’autèntica aventura. El temps ha passat volant i no tardarà molt en fer-se fosc. Però tampoc hi ha problema, avui hi haurà lluna plena i a la sortida amb el cel ras podré veure quasi pràcticament tant clar com si fora de dia, ja que sé que dintre és fosc com la nit. M’asseguro que la corda quedi ben lligada a dos punts diferents per a poder descendir i no caure en casi que alguna cosa falli. Un arbre a un parell de metres de l’entrada i una roca quasi al costat del forat d’obertura del pou. Em calço les botes, la jaqueta i pantalons impermeables, l’arnés amb el material necessari, el casc amb els frontals, els guants de pell i em carrego la motxilla. Ja està tot llest i a punt per a l’emocionant aventura del pou sense fons del “Boc”.

Per començar, les escales a l’entrada ja no donen massa confiança, tot i que pareixen en prou bon estat, a aquells temps no existien els elements químics per a subjectar metall a la roca i es veu com van usar algun tipus de ciment d’obra entre d’altres escales fetes amb branques i lligades rudimentàriament amb cordills. Prefereixo que treballi la corda. Des dels primers metres a l’obertura del pou es podia veure com la llum del dia anava perden intensitat. Aquest pou, que va ser creat quan en Joaquim “El Boc”, deien que escoltava la seua dona i els fills com el cridaven una nit que va dormir amb les seues ovelles al costat d’aquella obertura a la roca. Des de llavors va dedicar molts mesos en fer el forat mes gran i aconseguir passar entre les roques per arribar al fons. El pou no era una obertura vertical i circular com qualsevol pou amb finalitat d’extracció d’aigua. L’entrada no és gran però hi podria passar un senglar adult. Uns sis metres de desplom fan que no qualsevol pugui accedir, raó per la qual veig algun esquelet de guineu que devia posar el nas i va caure sense gens de sort o que va morir de gana. Seguidament una petita sala que només dona a un túnel que desapareix de forma vertical és la següent part del recorregut als intestins d’aquest pou. Fascinada faig fotos per tots llocs per a documentar al màxim la meva particular aventura.  Segueixo baixant amb l’ajut de les escales i la corda que em subjecta en tot moment. Ja no veig l’entrada des de fa bona estona, només escolto els meus passos, el soroll que fa la corda al fregar i la meva respiració nerviosa i entusiasmada a la vegada. Imagino que a fora, el cel segueix ras com ha estat tot el dia i la lluna plena comença a alçar-se amb aquella brillantor esplèndida imposant la seua bellesa. De tant en tant algunes gotes trenquen el silenci si paro per complet a gaudir d’aquell paratge tant verge. La llum del frontal, és l’única companyia que tinc.

Vaig marcar la corda amb un color cada cinquanta metres i amb un altre cada cent, si no he errat, porto més de cent cinquanta metres. Les escales encara no han desaparegut, inclús he trobat alguna corda vella penjant, però no me’n fio i ara només m’ajudo de la meva corda i subjectant-me a les parets del pou amb mans i peus. De vegades puc anar caminar per una pendent prou pronunciada, però normalment és una obertura d’un metre de diàmetre aproximadament prou irregular i bastant vertical. En tot moment baixo, no hi ha cap replà ni lloc on descansar, només puc bloquejar l’aparell que em subjecta i romandre sobre l’arnés mentre em recolzo sobre les parets. M’apareix escoltar un soroll al fons però imagino que haurà sigut alguna pedra que al tocar-la ha caigut al buit. Segueixo baixant, la temperatura aquí dintre puja, hi ha humitat i es fa més difícil de respirar. Intento mantindre un ritme no massa ràpid ni massa lent per tal de calcular quan tardo en recórrer cada cent metres. Torno a escoltar aquell soroll intens que s’allarga com un crit esgarrat. Potser és la corda que vibra amb la tensió del meu pes i el ressò de la sala allargada i estreta provoca aquestos sons estranys. Els nervis em volen passar una mala jugada, penso, i això fa que se m’acceleri la respiració i comenci a suar més del compte.

Paro un moment a fer un petit descans on pareix que sobresurt una pedra i em puc posar de peu sobre els dos peus recolzant el cos contra la paret. Afluixo una mica la tensió de la corda i aprofito per beure un bon glop d’aigua entre tanta calor i humitat. La càmera de fotos fa estona que no vol treure cap foto sense una pel·lícula de baf que ho desenfoca i no deixa veure res així que la deixo per impossible. De sobte, aquella pedra on estic plantada es desprèn i caic sense avís al fosc i opressor buit. Estiro les mans instintivament intentant agarrar-me on puc però no hi ha res. He desbloquejat l’aparell que m’assegura per tal de descansar i per aquest error meu ara estic caient sense fre. D’alguna manera i ben ràpid he d’aconseguir bloquejar-lo abans que impacte contra alguna roca i em faci mal. Les mans i cames em freguen per les parets mentre baixo a una velocitat massa alta per a mi i la meva experiència. La llum del frontal només il·lumina uns centímetres i difícilment veig què hi ha més enllà. Aconsegueixo finalment posar la mà sobre l’aparell i fer bloqueig a la corda donant-me una forta frenada que em fa pendular i  impactar contra una de les parets. Del cop, s’apaga el frontal i em quedo per complet a les fosques, respirant amb la boca ben oberta brusca i nerviosament, quasi ofegant-me. M’ha faltat ben poc! Aquests moments cardíacs m’han fet oblidar els sons estranys que havia escoltat abans. Ara pareix que sonen més alt i insistentment. El ressò de la caiguda em fa posar els pèls de punta. M’estic escoltant a mi mateixa cridar mentre queia al buit entre pedres i cops contra les roques. No tinc res trencat però sento dolor als peus, genolls i braços. Aconsegueixo encendre el frontal novament amb un parell de cops. El cap em dona voltes i les mans em fan mal per fregar contra la paret. Estic uns minuts parada sobre l’arnès mentre recupero la respiració i torna el silenci, no sé quants metres hauré caigut, potser cinc, deu o vint. He perdut el compte amb la medició de la corda però encara en queda prou madeixa a la motxilla. En compte d’estar parada començo a baixar novament amb més tranquil·litat i posant els peus en lloc segur. Uns metres més avall toco peu i trobo un bon replà que pareix el final del pou. És petit però obre un altre conducte per un dels costats. Sento unes gotes, m’ajupo i em fixo que baix un sostre hi ha una petita basseta d’uns tres metres on es veu aigua ben clara i molt poc profunda, potser uns vint o trenta centímetres. L’espai es fa ample encara que no és alt. Pel terra hi ha alguns ossos, potser d’animals que van aconseguir no morir en la primera altura i després van caure sense fi. De sobte torno a escoltar un soroll, aquell repic de pedres  que acompanyava el cruixir dels ossos al terra, mentre m’estic adonant que entre els petits ossos i cranis d’animals alguns cada vegada més grans, reconeix-ho un crani humà. Imagino que potser va ser el malaurat “Boc” que va morir boig dintre el pou o va caure mentre trafegava. En aquell silenci inquietant la meva respiració sonava entre ofegada i xiulant entremesclant-se per sorolls trencadissos. M’adono que també hi ha algunes peces metàl·liques pel terra, segurament material d’espeleologia usat pel Joaquim o algú altre qui va arribar abans que jo i no va tindre tanta sort salvant la vida. Faig suposicions massa tètriques que em provoquen por per mi mateixa. El terra no deixa de cruixir baix els meus peus entre ossos i pedres sobresaltant-me a cada nou soroll. El cor em batega molt ràpid, massa per a aquesta situació, ara ja controlada la possible fatídica caiguda. Fins llavors no me n’havia adonat d’aquell olor intens, entre podrit i d’humitat que al ser realment conscient em provoca una arcada. Em tapo el nas per protegir-me d’aquella pudor que m’està infectant els pulmons i aconsegueix fer-me sentir més marejada. Giro sobre mi mateixa il·luminant cada racó de la petita cova amb el frontal, de sobte, uns ulls cecs es creuen davant el llum. El sobresalt em fa girar automàticament com amagant-me del perill. Torno a enfocar poc a poc sobre mi mateixa esperant que tot fora una il·lusió fruit del pànic d’aquell pou. Una boca ben oberta amb poques dents acompanyen aquells ulls cecs carregats de ràbia, d’aquell tros de pell arrugada bruta i amb una massa bruta de pèl difícil de descriure surt novament aquell soroll estrident i esgarrat que m’ha perseguit durant la baixada. Alça les mans enlaire carregant una pedra tan gran com el seu cap, no m’ha donat temps de reaccionar i ha avançat ràpidament cap a mi. Sento impactar aquell tros de roca sobre el cap que em provoca un dolor intens. S’apaga el llum del frontal al mateix temps que sento el meu cos caure pesadament a terra, em quedo a fosques, per sempre, un altre impacte segueix sobre mi, ja no sento amb tanta intensitat el tercer, el dolor va desapareixent, ja no escolto gairebé aquells crits que m’esgarrifaven, es perden poc a poc llunyanament, aquell olor pudent ha desaparegut per complet. Torna la pau i el silenci de la nit.

Text: Víctor Seguí

Foto: Àngela Buj

Anticiclons en els teus ulls

Com m'agrada este vers dels Litoral. Com és possible imaginar anticiclons en els teus ulls. Ho trobo una metàfora tan dolça, tan groga, tan blava i tan gris. Groc, blau i gris. Són els colors bonics. Fa dies que vago, divago entre màgia i colors. Com tu dius. Com. Com? Com! Com escric esta paraula en frases de text. Mot amb inconvenient per a títol, crec. Ja t'ho he dit. Però aquí em rau. Com em porta a Como. Al llac d'Antonio. Antonio que puja amb les ovelles prop del Ticino. Hi ha qui l'observa de sota estant. El llac per mar. Com n'és de bonic. Como!, amb l'Arco baleno emmarca una botiga. Simple aparador d'imatges de dos quan ens veiem reflectits a l'aparador. On diu que som? A una botiga d'ordinadors. No, crec que no. La de Como ven i promou altres objectes. T'has fixat en les flors boniques roges, rosa, malva que es vinclen i saluden l'aigua del llac? Les jardineres rematen la barana. Hi tinc aquells brots verds fixats en els meus ulls. Com els anticiclons que esguardo en el refons de les ulleres. Grises, que em fan d'espill.  

Antonio em diu que he de rematar el llibre. Paraula que li he sentit fit en un dia que les meues mans s'arrapen a les herbes. Antonio no m'ha vist mai així. I se'n sorprèn i no diu res. M'ho diu al cap de nou mesos. Antonio, tot i ser molt parlador, és molt discret. Allò essencial s'ho guarda per a ell. I a poquet a poquet em va donant l'elixir que a ell li plau. Antonio m'observa. I jo a ell. Antonio em pensa i jo també. Este estiu passaré prop del Ticino, de Como. I no li diré res, perquè els moments més dilatats són els més esperats.

Després del setze vindràs de capbussar-te. Jo encara correré deixant rere el Ticino. Quan tindré Como de cara seré més prop del plat a taula. S'esdevindrà, calculo jo, uns tres mesos després del primer anunci. En tindràs prou de temps d'espera o en voldràs més? Com sospito que seguirem dilatant parar la taula. Desar les estovalles, fer-ne el parament. Com em recorda el majordom del que resta del dia. Tanta pulcritud, tanta exactitud, tanta contenció, tanta discreció. Tanta explosió.  Se li atura el món amb els formalismes, amb el que cal fer per quedar bé. Amb allò que el servent considera un deure de la seua vida. Amb allò que el grum resum per fer el seu rumb. Només els importa als senyors la mesura, la façana? Com rebutgen el que cola al primer plat fins a les postres del món d'aquell servent que ni la mort del pare abandona el servei. Com no vull que l'home dur actue així. Com vull, només, de l'home tendre, veure-hi de lluny, nits de borrasca en els teus ulls.          

Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

El paquet

La jornada laboral va ser intensiva, no massa aclaparadora però sí atrafegada. Tot i que el veritable motiu del meu nerviosisme era per aquell paquet que havia rebut al mateix matí.Just quan em disposava a obrir-lo mentre esmorzava vaig rebre una trucada telefònica i després d’aquesta ja no em va donar temps de descobrir el contingut, havia d’amanir-me ràpidament per anar-me'n a la faena, de manera que el paquet seguiria a la taula esperant ser obert.

Vaig estar estudiant diverses opcions sobre qui podria haver-me enviat el paquet però no aconseguia imaginar realment de qui seria i quin el seu contingut. 

Vaig sortir del treball amb ganes d'arribar a casa però abans encara havia de fer un parell d'encàrrecs. Em vaig apressar a deixar totes les tasques pendents llestes tan aviat com vaig poder i encaminar el meu vehicle direcció a casa. Sense voler, anar cap a casa s'estava convertint en un repte el qual em provocava emoció al mateix temps que una curiosa sensació de nervis. Vaig sortir de la carretera principal. La meua velocitat no era massa ràpida però la conducció sí que era fluida i enèrgica, tenia ganes de tenir el paquet a les mans i descobrir el seu contingut. Vaig estar circulant els pocs quilòmetres que em separaven de casa amb més calma, no volia que per una simple imprudència se n’anés tot en orris.A pocs metres de casa vaig parar en una zona tranquil·la on podia estacionar. Instintivament em vaig mirar a l’espill retrovisor, vaig arreglar-me una mica el pentinat, vaig revisar el coll de la camisa com intentant posar-lo al lloc i em vaig mirar als ulls, com si estigués esperant una cita. Vaig sentir una mena d'estupidesa en mirar-me als ulls, ja que només m'esperava un simple paquet per obrir a la meua pròpia casa. Vaig posar la primera marxa i vaig avançar novament cap a l'habitatge. Un cop allà, com sempre, vaig aparcar,  apagar el motor, vaig recollir les meues coses, vaig tancar i em vaig disposar a entrar a casa. Un cop dins, em vaig afanar a deixar les meues coses, gairebé corrent en descarregar el que portava a les mans  i vaig agafar el paquet encara intacte esperant exactament al mateix lloc on l'havia deixat aquell matí.Vaig buscar un ganivet petit per tallar els precintes, amb cura vaig començar a tallar cada una de les parts encintades que m’obririen la caixa i em deixarien a vista el seu contingut. Un cop fet, vaig deixar el ganivet a un costat i em vaig disposar a obrir pausadament les solapes de cartó. L'excitació per descobrir el seu contingut aconseguia fer-me sentir com una criatura quan per Nadal arribaven els sorprenents reis mags i deixaven els paquets durant la nit.

Només vaig separar la part superior en obrir-lo, vaig veure un paper on posava: Truca’m.  Sota, un número de telèfon. Els meus nervis vessaven alegria i por a la vegada. Semblava tan excitant i terrorífic ... 

Vaig apartar el paper, darrere d'aquest hi havia un munt d'aquests petits suros blanquets que s'usen per esmorteir els cops d'algun objecte fràgil. Vaig clavar els dits amb delicadesa entre els surets i vaig apartar-ne un bon grapat fora de la caixa fins que vaig veure aparèixer part del contingut.Hi havia un llibre, sota d'aquest, un altre llibre i sota de tots dos llibres un llenç amb una mena d'obra abstracta, amb diversos colors, relleus i a simple vista agradable de veure. Ho vaig traure tot de la caixa assegurant-me que no hi havia res més. Al fons hi havia una carta, gairebé no l'havia vista, no ho hauria fet si no fos per haver volgut assegurar-me’n. Entre les primeres pàgines d'un dels llibres vaig trobar una fotografia meua de feia un parell d'anys. Recordo encara a la perfecció aquest dia i clar automàticament vaig descobrir de qui era el paquet, ja que sabia qui va fer les fotos. En aquell mateix llibre i unes pàgines més avant, hi havia una altra fotografia presa el mateix dia que la meua i aquesta vegada era de qui em va enviar el paquet, sense voler em vaig alegrar molt pel detall i per l'emoció de tot allò, era un gran regal inesperat! Encara quedava per descobrir el més curiós. Saber què contenia aquesta carta a l'anvers de la qual posava el meu nom, la vaig obrir amb el ganivet amb molta cura, pacient per no fer-la malbé. Dins, plegats amb delicadesa hi havia nou folis escrits en la seua totalitat. Era una carta bastant llarga i al final una gran firma. No vaig poder evitar de fer un repàs ràpid per sobre per veure què contenia, però no em vaig atrevir a llegir res. Per mi era molt interessant endevinar què hi hauria entre totes aquelles línies, què explicaven les seues paraules i quin era el seu missatge.  Vaig recordar que hauria de fer-me alguna cosa per sopar i després amb calma ja al llit, llegiria l'emocionant carta. Vaig plegar novament els folis, amb cura els vaig ficar al sobre i vaig deixar la carta sobre dels llibres. No podia dir que després d'un dia monòton i una mica angoixant no havia rebut una recompensa, va ser una gran sorpresa rebre aquell paquet.Mentre començava a preparar una amanida em van venir a la memòria les paraules de la persona que em va despertar al matí trucant al meu timbre i que em va lliurar aquesta caixa de sorpreses. Havia dit que demà rebria un altre paquet... 
Què contindria? 
Aconseguiria dormir durant la nit fruit de la intriga?

Hauria de trucar abans al número que apareixia dins el paquet?

Text: Víctor Seguí

Foto: Àngela Buj

Col·loide

Fa uns dies jo no havia sentit mai esta paraula. Entre els afers pedagògics, als ensenyants, de vegades, ens reserven tasques policíaques i hem de maldar per combinar la sagacitat, la didàctica i la mà esquerra per reconduir aquelles classes que no són de la nostra matèria i s'anomenen «guàrdies». Així és que un divendres em vaig trobar fent una guàrdia d'una classe de tecnologia. Jo estava corregint uns exercicis de francès, quan una alumna em va preguntar què volia dir «col·loide». No ho havia sentit mai, vaig rellegir l'exercici on es plantejava l'ignot mot i vaig veure que es tractava d'un problema de química entre dissolucions i col·loides. Calia esbrinar si la mescla que es plantejava acabava sent col·loïdal o podia considerar-se una dissolució. Entenia, sense recórrer a la química, només a l'ètim, la naturalesa lingüística de la dissolució, podia biseccionar el mot i les clàssiques: grec i llatí, em portaven a raure el mot. Però no em passava el mateix amb col·loide. Vaig regirar el salvavides que recull la solució a la ignorància i li vaig dir a l'alumna que ho cercava al diccionari. Em dirigí a la sala on era aquell llibre valuós i en vaig trobar la resposta, a més vaig demanar el veredicte a una companya, exalumna també, que tenia els seus sabers més pròxims a les substàncies col·loïdals que la meua formació lingüística. I vet aquí que vaig poder tornar a l'aula portant el triomf entre les mans. Em vaig sentir especialment contenta de poder explicar-li a aquella alumna quin era el significat del mot que em demanava i com podíem aventurar-nos a fer el problema, vaja a fer-lo ella, jo només li havia servit una petita pista. I és que en això consistia el magisteri, a obrir camins, però que el caminant reconegués que amb la seua voluntat havia de ser ell qui l'havia de recórrer. L'alumna ja podia resoldre el problema perquè ja entenia l'enunciat. A més, l'alumna, amb la seua qüestió, m'havia iniciat també el meu camí, i és que tots podem ser mestres i alumnes alhora, i jo també havia après el mot.

Esta setmana he dedicat unes hores a la lectura amb placidesa. I podríeu dir: i tota lectura no és plaent? Potser que sí però alguna la fem en moments que ens aporten tranquil·litat, benestar i d'altres, com quan corregim exàmens, la lectura no es fa en el mateix sentit. Així doncs, jo continuava la lliçó iniciada este estiu del Quadern gris. Potser este estiu havia estat dels més llegits: Breu història de la corrupció. Dels orígens als nostres dies; Pendergast; L'agulla daurada; no me'n recordo una traducció d'una novel·la americana que no vaig acabar, uf vaig molt en compte amb les traduccions, si no són creïbles no hi puc...; di Massi; George Sand. I això ho llegia a la vora de la mar. Amb tranquil·litat, sense calor, sense presses, amb la remor que avança sense gosar tocar-nos, en un lloc estirat del codolar preservant els fulls dels escatxills de l'aigua, així passava les meues migdiades d'estiu i algun moment del matí. I vet aquí com, a mi que m'agrada tant la paraula escrita, vaig començar a bescanviar-la per la paraula parlada. Jo indefectiblement no abandonava el costum: tovalla, ulleres d'aigua i llibre. Eixe dia no feia gaire sol, però la xafogor de l'estiu ens diu que els rajos també penetren, travessen la retícula zenital i ens arriben igualment. Els núvols baixos provoquen la bascota i fan que busquem recers d'aire més fresc. Com que imaginava que l'aigua no marcaria els graus més escalfats, vaig deixar-me les ulleres i vaig decidir que faria només bany de lectura. I així vaig continuar La venta de l'hereva. La vaig encertar. Com en tants pocs fulls es podia escriure tan bé! Hi veia ma iaia quan la llegia, hi veia l'amiga que m'havia deixat el llibre. Hi veia el final de l'estiu. Un dels estius de la meua vida que més recordava amb equilibri, pacient, i sense alterances. Potser serà veritat que quan estem bé atraiem el que està bé? El fet és que jo vaig començar a llegir, entre unes roques descompassades que cercant el recer de la mar havien anat estimbant-se i formaven un nou espai de puntes esquerpes i una miniplatja inusual. Parlar és agradable. I jo vaig optar per no traure la cuirassa i emparar-me en tòpics. Vaig conversar, ah que l'ofici feia pensar en molts de desgavells i desoris!? A mi més que pegar-se una gran vida em va suggerir moltes pèrdues vitals, perdre's molta part de la vida d'aquí cap allà. Em va fer llàstima, em va parèixer molt obligat i, en realitat, sense independència, un ofici que aparentment semblava que en tenia molta. I així vaig intuir que era un cas diferent, sí, rar per al meu ambient. Però que tanmateix hi havia una persona que complia amb tot allò, que s'hi veia abocada i havia de seguir. No era de la lingüística, ni de la literatura, ni de la sintaxi, ni del món de les titulacions, ni de la curriculitis. Però sí que era del món de la paraula i jo escoltava. Les converses de la superfície es van esdevenir fluïdes, però ja en un ambient més clos jo vaig callar, em vaig aïllar i vaig continuar amb la meua hereva. I em vaig alegrar també que haguessen premiat eixe relat feia dos anys. El mateix any que després vas veure que a mi m'havien donat un premi que no entengueres. I després de l'hereva arribà Pla. Pla, que no sabia com digerir-lo quan a penes tenia dívuit anys, havia esdevingut un dels més grans mestres en qui jo trobava el gust de i per la descripció. M'enxissava el no passar aparentment res de les seues pàgines. Només parlava del paisatge i rarament hi sortia algun tipus del país, com ell en deia, però era una figureta de decoració prescindible, qui tenia la força era aquell roquissar, aquella nuvolada, aquell vol de pardals, aquell gust del peix, del samaruc posem per cas. Jo que sóc acció fins a l'últim bri del cap, no feia res més que embadalir-me i cercar-ne més en els fulls aparentment quiets dels escrits de Pla. I amb Pla i escoltant-te vaig continuar l'estiu. Pla no el vaig acabar i el continuo encara. Però és que em passa també que em reca que acabe. Perquè quan m'hauré llegit tot Pla, i sé que ho faré, qui trobaré que ho faça com ell. Segurament n'hi haurà de millors però és que a mi m'agrada ell. És com quan em dius en trobaràs així o aixà, més això i més allò, però accepta'm com sóc. I jo et dic jo sóc així, sense careta.

Dos planes arrere em topeto el mot: «col·loïdal», i m'exclamo! L'he hagut de llegir en ell, justament a la plana 152 de l'edició que llijo, hi diu:

«De vegades, en arribar al carrer Nou, em submergia en els carrerons de la part baixa del districte cinquè. Però no hi podia pas aguantar gaire estona. Dels carrers en venia una tan repugnant olor de pixats, que acabava portant-me el mocador a la boca i al nas. M'asfixiava. Desagradable esgarrifança que em produïa la simple possibilitat de posar les soles de les sabates sobre un líquid equívoc. No. No era pas el meu barri. Sortia a les Drassanes i em dirigia cap al moll ―de vegades cap al moll de carbó, altres cap a la Barceloneta; m'era igual. Al cap de poca estona de caminar al fil de l'aigua, m'agafava la calma que hi regnava. Hi havia un silenci que semblava buit ―el silenci que sembla reflectir l'agitació de les estones de repòs, que no és el de les coses mortes, sinó el de la vida aturada. Donava la volta als espais d'aigua tancats per la pedra, vagament il·luminats per alts arcs voltaics, amb la palpitació dels reflexos de les llums de posició sobre l'aigua densa, greixosa, col·loïdal. Dins el repòs, se sentia el clapoteig de l'aigua densa, el gemec estirat de les amarres dels vaixells, el passar rítmic de les sabates dures d'un tripulant solitari, de vegades la crispació esgarrifada dels carbons d'un arc voltaic. Trobava algun rar pescador de canya, assegut a la pedra, resignat, amb un cabasset al costat.»

I comença a plaure'm el mot. Allò de les casualitats, i causalitats, i alegries i al·lèrgies, que no hem vist o sentit mai una paraula i de cop ens apareix pertot. Això m'ha passat amb col·loide i col·loïdal, amb eixa mescla heterogènia. Primer no hi vaig deixar de veure dos substàncies més o menys llefiscoses i repel·lents. L'aigua i l'oli no es barregen, per tant, poden esdevenir col·loïdals. Sense gaire precisions tècniques m'ho explico així. I en posar-me a escriure-ho no he pogut apartar de l'ull esquerre en què la visió és més difuminada, la fixació de la visió del dret en què tot és més nítid i definit. Hi veig una metàfora. Hi veig també unes figures en un espill. Hi veig la pols de l'objecte que no per això allunya les siluetes que s'hi mouen. I em vaga la metàfora pel cap, eixa transposició de sentits. Les relacions humanes convé que siguen col·loïdals? Potser deixen de ser col·loides quan tenim un fill. Però convé que nosaltres seguim sent col·loides per a sobreviure i ser lliures? Ens relacionem amb els altres per a impregnar-nos del seu to però no per a diluir-nos. Deixar de ser nosaltres mateixos no és bo. Val més ser col·loides, només des de l'heterogeneïtat podrem arribar a l'altre. I és bo. Això és bo. M'agrada sentir eixe to calm. Veig també, seguint en la metàfora, un colze que aboca un poc d'aigua amb gas en un cafè. El cafè té un fosc intens, gairebé negre, hi sura la bromera que li ha donat la reacció de l'aigua gasosa, el mateix colze empina el got i s'escola avall el negre. Hi resta una capa suau de matalap més beix a on rau l'aportació gasosa que hi ha fet l'aquós. Eixe resta al got, perquè eixe és l'element alvencós. Hi ha un altre cucumis que en diuen alficòs. Però no és del que parlem.

Pla coneixia el mot molt abans que jo. Jo el conec de fa quatre dies, però si l'hagués llegit ans m'hagués passat inadvertit. Ara sé que hi és, potser per això l'havia de llegir a l'hivern. Si ho hagués fet de seguida m'hagués passat entre el gruix dels mots. Potser com l'arribar a les persones, si només hagués pensat «gent», no hagués arribat allí, a dins, on ens trobem ara. On som en la discordança i en la concordança. I hi som perquè som col·loides.      




Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

Fases Lunars, màgia i ritus. Part 1

Una nit de tardor es trobava caminant sense rumb sota una lluna plena que il·luminava quasi amb una totalitat diürna. El camí era abrupte, feia vent i les rames dels arbres li tocaven la cara, a penes podria caminar de no ser per sort d’aquell estat de la fase lunar que l’ajudava a evitar entrebancar-se i caure, pensà. En realitat tot ho tenia planejat, no el camí però sí el final, tot estava decidit. Ja feia massa temps que tenia discussions, no comprenia com podria aguantar tota aquella pressió sense explotar. Havia de trobar una solució a tot allò. Era la seua vida o una altra però no hi hauria final feliç. Era la seua venjança.

Quan va nàixer, els seus pares li van posar el nom de Tardor, potser perquè no volien saber si seria nen o nena i esperaven amb sorpresa aquella benedicció. Potser també perquè esperaven que nasqués en aquella bonica època de l’any de colors ataronjats. Ella, de totes formes pensava que el seu nom era trist, les flors perdien color, els arbres i els animals hivernarien ben prompte i tot passaria a un fred gris avorrit i trist. Per a ella era com un nom d’acomiadament.

La raó de tot aquell malestar era sobre la seua persona, sabia que era algú especial, tenia el do de conèixer qui mentia i qui no. S’havia jugat moltes vegades l’esmorzar, alguns bolígrafs o inclús la bossa amb els llibres, a l’escola, quan algun company o companya mentia, i sempre havia aconseguit guanyar. Inclús un dia va fer enrojolar-se la seua professora de l’institut una vegada quan va excusar-se per un mal de cap.

Els problemes començaren allí mateix, en aquell institut avorrit durant la seua etapa adolescent. No podia comprendre com hi havia tanta gent mentidera, falsa i hipòcrita. La sang li bullia sabent que hi havia tanta mentida solta i ningú era prou valent per afrontar-la. Ella explotava dient qui mentia i per què, sabia no només si algú mentia, sinó la raó per la qual ho feia. Era com si llegís el pensament dels altres. Per això les discussions mai acabaven, sempre tenia baralles i enemistats que es guanyava a pols sota la seua absoluta sinceritat. No ho podia evitar, era la seua salut o la dels altres i no era capaç de viure amb tot aquell descontrol.

Una nit, després de tindre una forta discussió amb els seus pares perquè alguns veïns s’havien presentat a casa per a parlar amb ells, dos persones treballadores que un fart en tenien per a guanyar prou per al menjar i pagar el lloguer, va decidir que ja n’hi havia prou. Mai més tindria una altra discussió, perquè ella no tenia cap culpa de saber si hi havia o no veritat en les paraules i els actes dels altres, només volia fer saber que no era bo mentir.

Així doncs, al dia següent va anar a la biblioteca i es va passar tot el dia buscant llibres sobre la veritat, les mentides, com saber si algú mentia i per què ho feia. Tot i que per a la seua decepció no va trobar gaire cosa, només algunes suposicions o teories d’historiadors que algun dia se’ls havia passat aquella idea pel cap. Tardor estava cansada de tota aquella farsa, no se’n podia avenir que ningú mai hagués pensat abans sobre la veritat i la mentida, sobre els seus efectes envers els altres i sobre un mateix. Es trobava cansada de tant llegir i decebuda a la vegada per no trobar res. Sobre la taula tenia un bon grapat de llibres, pensà que aquella biblioteca no era prou important i gran per a tindre els volums que buscava però ni Internet la va ajudar. Amb poques ganes es posà a recollir els llibres i tornar-los a les prestatgeries, va ser molt fàcil traure'ls del lloc però ara els volia tornar on els havia trobat. Després d’una bona estona ordenant-los, un volum fosc, amb lletres daurades, antic i poc cuidat li va cridar l’atenció. No era gaire gran, però pesava per al seu tamany. Era com si el paper i les tapes foren de fusta i cartó, era molt rígid i feia olor de florit. No concordava molt al costat dels altres llibres en aquella moderna biblioteca de volums nous i ben cuidats. L’observà amb deteniment, el títol deia: Fases Lunars, la seua màgia i els ritus associats. Va decidir que ja n’hi havia prou de llegir per aquell dia, agafà el llibre i se l’emportà cap a casa per a llegir-lo amb tranquil·litat. Quan va arribar ja tenia el sopar a taula, menjà ràpidament i se n’anà a dormir, tot el dia llegint li havia esgotat les forces.

Aquella nit de principis de tardor, va ser una nit de les seues pitjors nits des que tenia ús de memòria, inclús pitjor que una vegada que havia tingut fortes febrades per una infecció de queixal que la feren somiar i delirar entre malsons i amenaces per la seua especial condició de vident, on es veia cremada viva com les antigues bruixes.

Continuarà... 

Segona part: Fases lunars, màgia i ritus. Part 2. 13/12/2013

Text: Víctor Seguí

Foto: Àngela Buj

Cucumis Melo

De vegades parlem de melons, i són curioses estes converses perquè ningú sap que en realitat parlem de viatges, de sol, de tranquil·litat, d'amistat. M'imagino una gran porta que s'obri i les esferes verdes surten rodant per la rampeta cap avall, no acabo d'imaginar el receptacle ordenat que els conté i que n'encabix fins a vint-i-sis. El mateix número del meu natalici, que ja s'apropa. M'agrada esta fruita pel contrast de colors i m'agrada vore-la pigadeta de les llavoretes negres. I recordo este mot que et vaig dir diumenge. Llavoretes. I tu vas respondre amb un altre diminutiu. El lloc és bonic, com podria dir que no. Elevat, amb una superfície rectangular on és tan gratificant imaginar. La imaginació ens salva de la rutina. Ens la fem a mida i a vegades hi vivim allí. No té hores. Es presenta igual de nit que de dia, imaginant altres dies i vivint altres nits. Pentinen el lloc rames de garrofers. D'eixa sentor que tant t'agrada, i que te'n recorda una altra de més viva i profunda. Jo quan penso en el garrofer penso en la matèria dolça i astringent que se n'extrau. A mi m'agrada. M'agrada el xocolate negre i les postres de mousse que amb ell es confeccionen. No tinc un paladar exigent, més aviat senzill. Ara bé, m'agrada que allò que tasto siga amb gust no per força. Tampoc li dic que no al xocolate blanc.

Avui tinc una limitació torturadora en els meus apèndixs devoradors i em gastronomiaré ―com diu Antònia Font― de fluids tan sols. Un dia d'aigua, com m'agrada a mi l'aigua. Que em recorde tota l'aigua que he begut este estiu i que seguixo bevent. L'aigua em bombeja la vida i em fa seguir cap avant. Tot i ser un nom d'aigua no és un símbol aquós sinó d'aire. D'aire que inflama el foc. Foc i aire es necessiten sense ofegar-se, sense estrènyer-se. L'aire inflama el foc i el foc vola cap a l'aire; s'esmuny, fa les mil i una formes, però roman en l'essencial, com l'aire porta les infinites espurnetes d'ales.

T'he demanat permís per a ampliar l'espai cibernètic i m'has dit que sí. No vull ser encara astronauta però ja saps que si m'ho proposo potser puc arribar allà. Però abans he de vore què me'n diuen els robots de la pel·lícula per si em cal aprendre res més. No sé si emprendré el viatge interestel·lar, com Buzz Light Year. Comença a plaure'm la calma, viure sense angoixa i sense por. Encara tinc certa pressa a la maleta però va ralentitzant-se. Vull trobar-hi el goig en el camí. Perquè si el camí és bo, ho serà l'avenir. Si el camí és dolent, el futur serà roent. I això no ho vull.

Preparo per encàrrec este text que el vull ja llest per a dissabte. Dissabte serà dia de dos i u. Dia capiculat que jo he triat. El fotògraf és amatent a traure-li estirada aquella imatge que simula i dissimula l'entramat de l'acció. Acció només d'un clic. Hi ha espera, tranquil·litat i calma en el missatge.  

Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

Estrelles i àngels

Abans d'anar a dormir trac els gossos a passejar. Em sorprèn el silenci trencat només pel mar, amb unes ones que dediquen breus instants a impactar sobre les pedres. Miro al cel i em captiva el negre intens amb la viva brillantor quasi platejada de les estrelles que el contrasta amb força màgia. Fa tant de temps que no miro les estrelles... Penso. No molt lluny es pot apreciar com la llum de la ciutat veïna il·lumina la foscor creant un degradat a l'intens negre de la nit. Per moments m'adono que no porto gens de roba d'abric, només vesteixo amb un pijama i unes xancletes. Que curiós em pareix no haver notat gens el fred, set graus marca el termòmetre i jo així. Imagino que l'emoció d'aquests moments de pau m'han fet perdre tota connexió carnal. Marxo cap a casa, els gossos ja han passejat i gaudit de la nit també, em fico al llit. Avui és un dia qualsevol, com un altre, però com tots, tan especial i meravellós com cadascun d'ells. Bona nit.

 

Text: Víctor Seguí

Foto: Àngela Buj