Una nit de tardor es trobava caminant sense rumb sota una lluna plena que il·luminava quasi amb una totalitat diürna. El camí era abrupte, feia vent i les rames dels arbres li tocaven la cara, a penes podria caminar de no ser per sort d’aquell estat de la fase lunar que l’ajudava a evitar entrebancar-se i caure, pensà. En realitat tot ho tenia planejat, no el camí però sí el final, tot estava decidit. Ja feia massa temps que tenia discussions, no comprenia com podria aguantar tota aquella pressió sense explotar. Havia de trobar una solució a tot allò. Era la seua vida o una altra però no hi hauria final feliç. Era la seua venjança.
Quan va nàixer, els seus pares li van posar el nom de Tardor, potser perquè no volien saber si seria nen o nena i esperaven amb sorpresa aquella benedicció. Potser també perquè esperaven que nasqués en aquella bonica època de l’any de colors ataronjats. Ella, de totes formes pensava que el seu nom era trist, les flors perdien color, els arbres i els animals hivernarien ben prompte i tot passaria a un fred gris avorrit i trist. Per a ella era com un nom d’acomiadament.
La raó de tot aquell malestar era sobre la seua persona, sabia que era algú especial, tenia el do de conèixer qui mentia i qui no. S’havia jugat moltes vegades l’esmorzar, alguns bolígrafs o inclús la bossa amb els llibres, a l’escola, quan algun company o companya mentia, i sempre havia aconseguit guanyar. Inclús un dia va fer enrojolar-se la seua professora de l’institut una vegada quan va excusar-se per un mal de cap.
Els problemes començaren allí mateix, en aquell institut avorrit durant la seua etapa adolescent. No podia comprendre com hi havia tanta gent mentidera, falsa i hipòcrita. La sang li bullia sabent que hi havia tanta mentida solta i ningú era prou valent per afrontar-la. Ella explotava dient qui mentia i per què, sabia no només si algú mentia, sinó la raó per la qual ho feia. Era com si llegís el pensament dels altres. Per això les discussions mai acabaven, sempre tenia baralles i enemistats que es guanyava a pols sota la seua absoluta sinceritat. No ho podia evitar, era la seua salut o la dels altres i no era capaç de viure amb tot aquell descontrol.
Una nit, després de tindre una forta discussió amb els seus pares perquè alguns veïns s’havien presentat a casa per a parlar amb ells, dos persones treballadores que un fart en tenien per a guanyar prou per al menjar i pagar el lloguer, va decidir que ja n’hi havia prou. Mai més tindria una altra discussió, perquè ella no tenia cap culpa de saber si hi havia o no veritat en les paraules i els actes dels altres, només volia fer saber que no era bo mentir.
Així doncs, al dia següent va anar a la biblioteca i es va passar tot el dia buscant llibres sobre la veritat, les mentides, com saber si algú mentia i per què ho feia. Tot i que per a la seua decepció no va trobar gaire cosa, només algunes suposicions o teories d’historiadors que algun dia se’ls havia passat aquella idea pel cap. Tardor estava cansada de tota aquella farsa, no se’n podia avenir que ningú mai hagués pensat abans sobre la veritat i la mentida, sobre els seus efectes envers els altres i sobre un mateix. Es trobava cansada de tant llegir i decebuda a la vegada per no trobar res. Sobre la taula tenia un bon grapat de llibres, pensà que aquella biblioteca no era prou important i gran per a tindre els volums que buscava però ni Internet la va ajudar. Amb poques ganes es posà a recollir els llibres i tornar-los a les prestatgeries, va ser molt fàcil traure'ls del lloc però ara els volia tornar on els havia trobat. Després d’una bona estona ordenant-los, un volum fosc, amb lletres daurades, antic i poc cuidat li va cridar l’atenció. No era gaire gran, però pesava per al seu tamany. Era com si el paper i les tapes foren de fusta i cartó, era molt rígid i feia olor de florit. No concordava molt al costat dels altres llibres en aquella moderna biblioteca de volums nous i ben cuidats. L’observà amb deteniment, el títol deia: Fases Lunars, la seua màgia i els ritus associats. Va decidir que ja n’hi havia prou de llegir per aquell dia, agafà el llibre i se l’emportà cap a casa per a llegir-lo amb tranquil·litat. Quan va arribar ja tenia el sopar a taula, menjà ràpidament i se n’anà a dormir, tot el dia llegint li havia esgotat les forces.
Aquella nit de principis de tardor, va ser una nit de les seues pitjors nits des que tenia ús de memòria, inclús pitjor que una vegada que havia tingut fortes febrades per una infecció de queixal que la feren somiar i delirar entre malsons i amenaces per la seua especial condició de vident, on es veia cremada viva com les antigues bruixes.
Continuarà...
Text: Víctor Seguí
Foto: Àngela Buj
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada