diumenge, 11 de desembre del 2011

La caseta de les Ventalles

Venim d'Ulldecona. A l'esquerra la serra de Godall, a la dreta el Montsià. Enmig l'autopista, la via del tren. Els iaios que no s'acaben haver vist mai tants canvis. Encara tenen a la porta els pilons per als carros i els néts i els fills ja han fet les portes més grans per entrar els cotxes. Més endavant La Pietat. La serra i les planes tenen difuminades ací i allà unes petites capsetes que des d'un 16 vàlvules no tenen cap sentit. Però que el xiprer que hi ha al davant, la cisterna que espera, els mobles atrotinats que descansen i el camí que hi mena ho comprenen i s'hi integren.
La vida es veu en aquestes capsetes. Però l'autopista, els repetidors, les màquines que se'ns mengen la serra no la veuen.
Seguim més avant. La bassa de la Llacuna. Quin goig quan n'és plena. Els ullals del Montsià. Ulldecona, el nom ens ho recorda.
Els plataners ens anuncien que el poblament és a prop: fumeral, pedrís, antenes, bar, persianes noves... Fixeu-vos-hi, són poques les vegades en què en els nostres paratges trobem una renglera d'arbres a banda i banda de la carretera i després no hi apareix un poble.
Ulldecona ens ho demostra venint d'Alcanar; quan en surts per anar-te'n a Tortosa i quan arribes a les Ventalles els arbres et solquen el camí.
Una miqueta ans d'arribar a les cases que es troben a peu de les Ventalles hi ha a mà esquerra una caseta amb dues finestres, una porta i teulada asimètrica. Els ulls i la boca són blaus i porta el vestit emmidonat. Què hi fa allí aquella casa? Què ens crida més l'atenció el Nitrato de Chile, la pampa, la silueta del genet, la lluentor de les manises? (on les degueren fer?); almenys aquest anunci té més solera que els verins que la pagesia conrea actualment. 
La caseta pareix que no se'n sap res dels carrers que la guarden. Amb qui parla? Ulldecona és massa lluny. La gent que la van conèixer quan s'acomiaden definitivament reposen a Ulldecona. Totes les nits, molts ulls li passen per davant. Veu el tren, però el tren no la veu. Veu el sol alt de migdia. Mola Cima, de reüll la Cogulla.
Tu, caminant, atura't i mira-li el blau. 




Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

divendres, 11 de novembre del 2011

El Timbre

Com cada dia, després de despertar amb el dolç però ja repetitiu i pesat so del despertador, m'aixecava, anava al bany, feia els meus estiraments i em preparava l'esmorzar. Era bastant normal sentir a primera hora ben aviat com la vida començava amb els més matiners, de tant en tant si em despertava una mica abans de l'hora, servia de quietud pensar que encara quedaven uns minuts més de descans. Tot i que aquesta vegada no va ser el despertador qui va sonar per desvetlar-me dels meus somnis. Era el timbre i sonava insistentment per a aquelles hores. Em va sobresaltar per moments, vaig imaginar que alguna cosa hauria passat al veïnat, amb algun amic o familiar. En observar per l'espiell, la meua sorpresa va ser quan vaig veure aquella indumentària, es tractava d'un repartidor a domicili, gorra d’un verd festuc, samarreta a conjunt, pantalons curts de butxaques de color negre i un paquet en una mà. Em vaig vestir tan ràpidament com vaig poder amb una samarreta una mica arrugada i uns pantalons curts que tenia per allí tirats mentre el timbre tornava a insistir, encara sense rentar-me la cara i ni tan sols pentinar-me vaig obrir la porta.
Després d’estirar el pom ràpidament vaig trobar-me, per les presses per no fer esperar molt, amb un paquet al meu nom gairebé a l'altura de la meua cara, una indumentària cridanera de transportista a domicili i uns ulls acostumats a matinar i, com es trobava tan a prop de la porta i en conseqüència de la meua cara, gairebé ens freguem els dos rostres. En aquestes hores, per a mi encara aviat, aquells ulls brillaven amb una alegria gens habitual en les persones que coneixia. Després de disculpar-me pel retard en obrir la porta i l'ensurt per les presses, un somriure va esborrar qualsevol indici d'indignació o enuig per l'espera. Amablement va recitar el meu nom complet i vaig assentir amb timidesa. No esperava cap paquet i realment desconeixia del tot què podria ser i molt més sorprenent seria qui m'ho enviava. El paquet no era petit, era de la mida d'una capsa de sabates gran, de la mida d'una capsa de botes potser. En agafar-lo per signar a la part posterior vaig poder comprovar que tampoc era lleuger, alguna cosa contenia que pesava. Automàticament els records de la infància van començar a venir i no vaig poder evitar sentir nervis i excitació per descobrir què hi havia allà dins, comprovar el contingut, grapejar i descobrir qui seria el remitent. Vaig anar a preguntar-ho, quan, com si hagués llegit el meu pensament, l’interlocutor va dir tranquil·lament:


―No hi ha remitent, sembla que el seu remitent és anònim. Potser..., una sorpresa?
Vaig sentir com la meua respiració s'accelerava, el pols augmentava vertiginosament el ritme i la meua excitació per tot allò començava a provocar-me fluixesa als genolls. És clar que es tractava d'una sorpresa, el toc del timbre, aquella cara dolça que em descobria després de despertar-me i, a més, un paquet amb remitent anònim esperant ser obert al meu nom. Havia d’acomiadar-me molt discretament perquè no notés els meus nervis per descobrir què m'esperava dins d'aquella capsa. Formalitzat el procés d'emplenar nom, DNI i signatura vaig anar a acomiadar-me amb unes: «moltes gràcies», quan el seu to de veu va tornar a sonar tan pausat i dolç com qui recita una poesia.

―Per demà té un altre paquet al seu nom, està especificat que es lliure en la data indicada. Crec que tornaré a despertar...

Instintivament vaig tallar-li la paraula sense voler amb un:

―És clar, moltes gràcies, fins demà, llavors! 

Vaig tancar la porta amb presses, vaig deixar el paquet amb delicadesa sobre la taula de la cuina mentre fent un glop ràpid de suc intentava llevar-me els nervis per obrir aquesta capsa tan ben precintada i de mida considerable. Sabia que demà em tornaria a despertar amb un altre paquet, desconeixia per complet el seu contingut, m'intrigava alhora que no deixava d'espantar-me, començava a dubtar si obrir-lo o no. Seria millor esperar a demà i veure què em deien de l'agència de transport, l'obria ara i sortia de dubtes, seria alguna cosa realment per a mi o s'haurien equivocat de destinatari?


Text: Víctor Seguí
Fotografia: Àngela Buj

dijous, 11 d’agost del 2011

Masterclass

Aquest estiu havia d'assistir a una màsterclass. La professora era Olga Culikova. Moldava d'origen, va tenir la deferència de cantar una cançó clàssica del repertori tradicional català. Era classificada com a soprano, tot i que en alguns registres em recordava ben bé una mezzo. De vegades pensava que m'atreia més la veu gradual d'una mezzosoprano que les filigranes agudíssimes. On més em va agradar la cantant fou en les cançons modernes i filtrades per la pantalla cinematoscòpica. La segona part del concert fou més variada i em plagué més. També fou molt atraient una partitura del pianista que, trobada per qualsevol lloc, ens hagués fet l'efecte d'un paperet hàbil per al joc típic d'enfonsar barquetes dient «aigua» o «tocada». Ens hi fixàrem el meu amic i jo i intercanviàrem unes paraules de sorpresa quan el virtuós col·locà aquell paper sobre el faristol del piano.

Aquesta pensava jo que seria la meua primera màsterclass estival. Però no fou així. La primera màsterclass vingué amb un velocípede. Jo vaig deprendre a pedalar a 10 anys ―també a l'estiu i en un poble pròxim d'envellutats records d'infància. Exactament els mateixos que aquella doneta tenia i que jo ja preveia que limitava amb el temps que calia fer certes coses i no volia que fes tard. Vaig fer un plàning mental de reptes pels quals la criatura havia de passar i aquell n'era un. Com a cosa feta li vaig pronosticar que aquell seria el seu estiu de bicicleta, que superaríem algunes qüestions pendents. De cap manera volia carregar amb la irresponsabilitat de per dedicar-hi jo excessiu temps a la pantalla gugueliana aquella noieta perdés l'oportunitat del plaer que representava perdre's pels nostres paisatges de pistes d'oliveres, garrofers ―ja pocs― i tarongers, amb la flaire intensíssima dels nostres camps. Tampoc volia que no pogués gaudir d'aquella ratlla blava que envoltava el nostre poble i que fita al seu cap no pogués arribar-hi per ella mateixa. El gust de fer les coses per un mateix i gaudir-ne en grup. En una colleta de futures adolescents que engrescades, als estius, maldarien pels permisos concedits o furtius per anar a fer un bon bany. Volia que tastés totes aquestes coses futures i que no fos per mi, que no li hagués dedicat el temps d'espentar-la, d'alentar-la ni comboiar-la, que perdés totes aquestes sensacions a la seua vida.

Així que em va caure del cel la persona ideal que guiaria aquella màsterclass i que, com moltes vegades passa amb les coses bones de la vida, va aparèixer sense pensar-m'ho qui portaria aquella xiqueta a les futures il·lusions dels quinze anys. Era un mestre educat en mesura, divertit i pacienciós. Tenia una combinació d'elements que el feien del tot recomanable. Sabia desenvoldre's molt bé en el món de les rodes. L'havia vist conduir motos, cotxes, bicis i cadires de rodes. Des de les primeres il·lusions dels infants fins a les darreres de la senectud. Tenia una habilitat especial per a la comunicació intergeneracional.

Feia dies que rumiava com li faria arribar el meu present d'espècies i ja havia trobat un embolcall en paper blau que contenia un objecte groc i un objecte verd, amb petits tocs de blanc. El tenia desat al costat de la calaixera i en acabar l'estiu li'l donaria. Feia temps que el tenia ataüllat i quan el vaig veure a l'aparador vaig saber que seria per a ell. Vaig pensar que caldria esperar Nadal, perquè algunes coses calia fer-les segons un ritual. Resultaven inusuals els gestos que se'n sortien. Però jo volia donar-li-ho pel goig de fer-ho, perquè em plaïa i em delia l'ofrena. Però bé, el vaig adquirir i vaig saber que l'atzar em posaria davant algun gest fortuït en què li'l pogués oferir. I vet aquí com aquelles pedalades que ell dirigia, subjectant ben fort el seient i reconduint la caiguda van ser l'excusa perfecta per al meu present. Ell em diria el nom dos vegades, posant-hi amb el seu to l'exclamació imaginària que acompanyava els encapçalats dels correus. En aquesta ocasió no ho escriuria però en la seua veu m'arribaria igualment. M'hi vaig recrear en l'escena i en esperar el moment.

Mentre, però, vaig tenir un present complementari. Arribà la fi de mes. Arribà la calitja a la població veïna i, ara amb un cotxe blau ara amb un de gris, ens dirigírem uns quilòmetres al sud per a rebre la nostra màsterclass conjunta. Obrírem la porta i allí era esperant-nos Olga. Ella dirigiria la nostra primera màsterclass en què tots dos, alumnes i mestres a la nostra manera, compartiríem aquell gust per la veu, per dir les coses d'una altra manera, per no recloure l'esperit i en unes notes de cançons i tons fer un altre acord en la nostra partitura com a persones. 






Text: Àngela Buj
Fotografia: Víctor Seguí