La caseta de les Ventalles

Venim d'Ulldecona. A l'esquerra la serra de Godall, a la dreta el Montsià. Enmig l'autopista, la via del tren. Els iaios que no s'acaben haver vist mai tants canvis. Encara tenen a la porta els pilons per als carros i els néts i els fills ja han fet les portes més grans per entrar els cotxes. Més endavant La Pietat. La serra i les planes tenen difuminades ací i allà unes petites capsetes que des d'un 16 vàlvules no tenen cap sentit. Però que el xiprer que hi ha al davant, la cisterna que espera, els mobles atrotinats que descansen i el camí que hi mena ho comprenen i s'hi integren.

La vida es veu en aquestes capsetes. Però l'autopista, els repetidors, les màquines que se'ns mengen la serra no la veuen.

Seguim més avant. La bassa de la Llacuna. Quin goig quan n'és plena. Els ullals del Montsià. Ulldecona, el nom ens ho recorda.

Els plataners ens anuncien que el poblament és a prop: fumeral, pedrís, antenes, bar, persianes noves... Fixeu-vos-hi, són poques les vegades en què en els nostres paratges trobem una renglera d'arbres a banda i banda de la carretera i després no hi apareix un poble.

Ulldecona ens ho demostra venint d'Alcanar; quan en surts per anar-te'n a Tortosa i quan arribes a les Ventalles els arbres et solquen el camí.

Una miqueta ans d'arribar a les cases que es troben a peu de les Ventalles hi ha a mà esquerra una caseta amb dues finestres, una porta i teulada asimètrica. Els ulls i la boca són blaus i porta el vestit emmidonat. Què hi fa allí aquella casa? Què ens crida més l'atenció el Nitrato de Chile, la pampa, la silueta del genet, la lluentor de les manises? (on les degueren fer?); almenys aquest anunci té més solera que els verins que la pagesia conrea actualment. 

La caseta pareix que no se'n sap res dels carrers que la guarden. Amb qui parla? Ulldecona és massa lluny. La gent que la van conèixer quan s'acomiaden definitivament reposen a Ulldecona. Totes les nits, molts ulls li passen per davant. Veu el tren, però el tren no la veu. Veu el sol alt de migdia. Mola Cima, de reüll la Cogulla.

Tu, caminant, atura't i mira-li el blau. 

Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí