El Timbre

Com cada dia, després de despertar amb el dolç però ja repetitiu i pesat so del despertador, m'aixecava, anava al bany, feia els meus estiraments i em preparava l'esmorzar. Era bastant normal sentir a primera hora ben aviat com la vida començava amb els més matiners, de tant en tant si em despertava una mica abans de l'hora, servia de quietud pensar que encara quedaven uns minuts més de descans. Tot i que aquesta vegada no va ser el despertador qui va sonar per desvetlar-me dels meus somnis. Era el timbre i sonava insistentment per a aquelles hores. Em va sobresaltar per moments, vaig imaginar que alguna cosa hauria passat al veïnat, amb algun amic o familiar. En observar per l'espiell, la meua sorpresa va ser quan vaig veure aquella indumentària, es tractava d'un repartidor a domicili, gorra d’un verd festuc, samarreta a conjunt, pantalons curts de butxaques de color negre i un paquet en una mà. Em vaig vestir tan ràpidament com vaig poder amb una samarreta una mica arrugada i uns pantalons curts que tenia per allí tirats mentre el timbre tornava a insistir, encara sense rentar-me la cara i ni tan sols pentinar-me vaig obrir la porta.

Després d’estirar el pom ràpidament vaig trobar-me, per les presses per no fer esperar molt, amb un paquet al meu nom gairebé a l'altura de la meua cara, una indumentària cridanera de transportista a domicili i uns ulls acostumats a matinar i, com es trobava tan a prop de la porta i en conseqüència de la meua cara, gairebé ens freguem els dos rostres. En aquestes hores, per a mi encara aviat, aquells ulls brillaven amb una alegria gens habitual en les persones que coneixia. Després de disculpar-me pel retard en obrir la porta i l'ensurt per les presses, un somriure va esborrar qualsevol indici d'indignació o enuig per l'espera. Amablement va recitar el meu nom complet i vaig assentir amb timidesa. No esperava cap paquet i realment desconeixia del tot què podria ser i molt més sorprenent seria qui m'ho enviava. El paquet no era petit, era de la mida d'una capsa de sabates gran, de la mida d'una capsa de botes potser. En agafar-lo per signar a la part posterior vaig poder comprovar que tampoc era lleuger, alguna cosa contenia que pesava. Automàticament els records de la infància van començar a venir i no vaig poder evitar sentir nervis i excitació per descobrir què hi havia allà dins, comprovar el contingut, grapejar i descobrir qui seria el remitent. Vaig anar a preguntar-ho, quan, com si hagués llegit el meu pensament, l’interlocutor va dir tranquil·lament:

―No hi ha remitent, sembla que el seu remitent és anònim. Potser..., una sorpresa?

Vaig sentir com la meua respiració s'accelerava, el pols augmentava vertiginosament el ritme i la meua excitació per tot allò començava a provocar-me fluixesa als genolls. És clar que es tractava d'una sorpresa, el toc del timbre, aquella cara dolça que em descobria després de despertar-me i, a més, un paquet amb remitent anònim esperant ser obert al meu nom. Havia d’acomiadar-me molt discretament perquè no notés els meus nervis per descobrir què m'esperava dins d'aquella capsa. Formalitzat el procés d'emplenar nom, DNI i signatura vaig anar a acomiadar-me amb unes: «moltes gràcies», quan el seu to de veu va tornar a sonar tan pausat i dolç com qui recita una poesia.

―Per demà té un altre paquet al seu nom, està especificat que es lliure en la data indicada. Crec que tornaré a despertar...

Instintivament vaig tallar-li la paraula sense voler amb un:

―És clar, moltes gràcies, fins demà, llavors! 

Vaig tancar la porta amb presses, vaig deixar el paquet amb delicadesa sobre la taula de la cuina mentre fent un glop ràpid de suc intentava llevar-me els nervis per obrir aquesta capsa tan ben precintada i de mida considerable. Sabia que demà em tornaria a despertar amb un altre paquet, desconeixia per complet el seu contingut, m'intrigava alhora que no deixava d'espantar-me, començava a dubtar si obrir-lo o no. Seria millor esperar a demà i veure què em deien de l'agència de transport, l'obria ara i sortia de dubtes, seria alguna cosa realment per a mi o s'haurien equivocat de destinatari?

Text: Víctor Seguí

Fotografia: Àngela Buj