Aquest estiu havia d'assistir a una màsterclass. La professora era Olga Culikova. Moldava d'origen, va tenir la deferència de cantar una cançó clàssica del repertori tradicional català. Era classificada com a soprano, tot i que en alguns registres em recordava ben bé una mezzo. De vegades pensava que m'atreia més la veu gradual d'una mezzosoprano que les filigranes agudíssimes. On més em va agradar la cantant fou en les cançons modernes i filtrades per la pantalla cinematoscòpica. La segona part del concert fou més variada i em plagué més. També fou molt atraient una partitura del pianista que, trobada per qualsevol lloc, ens hagués fet l'efecte d'un paperet hàbil per al joc típic d'enfonsar barquetes dient «aigua» o «tocada». Ens hi fixàrem el meu amic i jo i intercanviàrem unes paraules de sorpresa quan el virtuós col·locà aquell paper sobre el faristol del piano.
Aquesta pensava jo que seria la meua primera màsterclass estival. Però no fou així. La primera màsterclass vingué amb un velocípede. Jo vaig deprendre a pedalar a 10 anys ―també a l'estiu i en un poble pròxim d'envellutats records d'infància. Exactament els mateixos que aquella doneta tenia i que jo ja preveia que limitava amb el temps que calia fer certes coses i no volia que fes tard. Vaig fer un plàning mental de reptes pels quals la criatura havia de passar i aquell n'era un. Com a cosa feta li vaig pronosticar que aquell seria el seu estiu de bicicleta, que superaríem algunes qüestions pendents. De cap manera volia carregar amb la irresponsabilitat de per dedicar-hi jo excessiu temps a la pantalla gugueliana aquella noieta perdés l'oportunitat del plaer que representava perdre's pels nostres paisatges de pistes d'oliveres, garrofers ―ja pocs― i tarongers, amb la flaire intensíssima dels nostres camps. Tampoc volia que no pogués gaudir d'aquella ratlla blava que envoltava el nostre poble i que fita al seu cap no pogués arribar-hi per ella mateixa. El gust de fer les coses per un mateix i gaudir-ne en grup. En una colleta de futures adolescents que engrescades, als estius, maldarien pels permisos concedits o furtius per anar a fer un bon bany. Volia que tastés totes aquestes coses futures i que no fos per mi, que no li hagués dedicat el temps d'espentar-la, d'alentar-la ni comboiar-la, que perdés totes aquestes sensacions a la seua vida.
Així que em va caure del cel la persona ideal que guiaria aquella màsterclass i que, com moltes vegades passa amb les coses bones de la vida, va aparèixer sense pensar-m'ho qui portaria aquella xiqueta a les futures il·lusions dels quinze anys. Era un mestre educat en mesura, divertit i pacienciós. Tenia una combinació d'elements que el feien del tot recomanable. Sabia desenvoldre's molt bé en el món de les rodes. L'havia vist conduir motos, cotxes, bicis i cadires de rodes. Des de les primeres il·lusions dels infants fins a les darreres de la senectud. Tenia una habilitat especial per a la comunicació intergeneracional.
Feia dies que rumiava com li faria arribar el meu present d'espècies i ja havia trobat un embolcall en paper blau que contenia un objecte groc i un objecte verd, amb petits tocs de blanc. El tenia desat al costat de la calaixera i en acabar l'estiu li'l donaria. Feia temps que el tenia ataüllat i quan el vaig veure a l'aparador vaig saber que seria per a ell. Vaig pensar que caldria esperar Nadal, perquè algunes coses calia fer-les segons un ritual. Resultaven inusuals els gestos que se'n sortien. Però jo volia donar-li-ho pel goig de fer-ho, perquè em plaïa i em delia l'ofrena. Però bé, el vaig adquirir i vaig saber que l'atzar em posaria davant algun gest fortuït en què li'l pogués oferir. I vet aquí com aquelles pedalades que ell dirigia, subjectant ben fort el seient i reconduint la caiguda van ser l'excusa perfecta per al meu present. Ell em diria el nom dos vegades, posant-hi amb el seu to l'exclamació imaginària que acompanyava els encapçalats dels correus. En aquesta ocasió no ho escriuria però en la seua veu m'arribaria igualment. M'hi vaig recrear en l'escena i en esperar el moment.
Mentre, però, vaig tenir un present complementari. Arribà la fi de mes. Arribà la calitja a la població veïna i, ara amb un cotxe blau ara amb un de gris, ens dirigírem uns quilòmetres al sud per a rebre la nostra màsterclass conjunta. Obrírem la porta i allí era esperant-nos Olga. Ella dirigiria la nostra primera màsterclass en què tots dos, alumnes i mestres a la nostra manera, compartiríem aquell gust per la veu, per dir les coses d'una altra manera, per no recloure l'esperit i en unes notes de cançons i tons fer un altre acord en la nostra partitura com a persones.
Text: Àngela Buj
Fotografia: Víctor Seguí
Text: Àngela Buj
Fotografia: Víctor Seguí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada