Aquella nit llarga, na Tardor somià com unes bèsties deformes i fosques amb ulls vermells la torturaven sense escrúpols, la tallaven en mil pedaços, li treien els òrgans mentre, rient, gaudien del dolor que li feien sentir, després cremaven les restes i es menjaven els seus òrgans. Somià com anava a l’infern, creuant les denses i dures capes de la terra entre sediments, escombres, pous d’aigua, rius i viscós magma fluint sense dificultats com si fóra fum que s’escampava fins arribar així al nucli de la terra. Allà divisà com el seu cos es tornava a reconstruir part per part, com si un muntatge en cadena es tractés. Un gegant espectre sense cara amb una llarga i brillant espasa l’esperava per tallar novament el seu cos en mil trossos més sense poder-ho evitar. No tenia veu, ni tan sols control sobre el seu cos. Pareixia com un tros de carn inerta, no es podia moure. Sentia com cada tall era fred igual que el gel, mentre anaven caient a terra les seues parts del cos com fines llesques de ceba que es trencaven com el vidre, en tocar el sòl abrasador.
De sobte la jove Tardor es despertà sobresaltada, suant, conscient al moment que era lliure d’aquelles mutilacions i seguia d’una sola peça a casa, al seu llit. Però allò li va recordar el llibre que havia agafat de la biblioteca. No va mirar quina hora era, va encendre el llum i agafant amb delicadesa el volum pesat i vell estudiant-lo com si fóra una relíquia mil·lenària començà a llegir-lo. El volum no tenia reconegut l’autor o autora, no tenia data d’edició, ni tan sols segell de la impremta encarregada de traure’l a la llum. Només començava amb un: Benvolguts bruixa o bruixot del segle XXI, avui és el dia en què finalment ens coneixerem...
Aquella primera frase la va sorprendre tant que va haver de rellegir-la novament diverses vegades per assimilar-ne la informació. Alguna cosa en aquell volum li causava un temor que no comprenia però havia segut ella qui l’havia agafat de la prestatgeria de la biblioteca, el qual, no concordava molt amb els altres volums.
El llibre, després d’una breu introducció sobre la llarga història d’aquella societat secreta i tan curiosament aleatòria de la qual no en comprenien encara bé el perquè dels seus dons, passà a explicar una sèrie de pautes i processos a seguir. Segons explicava aquella bruixa la qual, autora del llibre, va ser l’única que es va atrevir a escriure-ho públicament, hi havia sis tipus de dons o poders els quals eren donats en nàixer a diferència dels altres humans que no tenien. Aquests eren els següents:
-El telèpata, qui podia escoltar el que els altres pensaven.
-El sà, qui podria curar només tocant amb les seues mans.
-El vident, qui era capaç de preveure coses que passarien en un futur.
-El veraç, qui tenia la facilitat de saber si els altres mentien.
-El mag, qui podia transformar i moure coses sense tocar-les.
-El silenciós, qui naixia mut però tenia la responsabilitat d’influir en un món millor.
Així doncs, després de descobrir aquell curiós llibre, Tardor es va capficar, intrigada per descobrir què més esbrinaria de fascinant sota aquelles tapes velles i fulls esgroguits que la transportaven a èpoques anteriors plenes d’històries curioses i successos extraordinaris. Amb un d’aquells dons ella mateixa s’hi sentia identificada, la qual cosa li portava problemes des de feia temps enrrere. Després de bona part llegida i, havent après molt sobre aquells humans nascuts amb un do especial, sentia la necessitat de saber-ne més, preguntar, buscar i amb sort conèixer qui eren i què feien amb els seus dons. Mentre llegía, a poc a poc s‘adonà que la tinta del llibre s’anava fent més clara i perdía nitidesa, com si la impressió hagués tingut algun problema, fins que arribà un punt en què ja no podia ni llegir aquelles línies. De sobte, fent una mirada al volum sencer, va veure que havia desaparegut tota la tinta del llibre, per art de màgia s’havia convertit en un llibre en blanc sense cap tipus d’impressió. Decebuda el va deixar a un costat, pensant que potser encara estava somiant. Ja havia sortit el sol i havent passat quasi tota la nit llegint se sentia cansada i falta de dormir, seria el son que no la deixava llegir més. Però el que Tardor no sabia era que d’ençà que va nàixer era una persona especial tocada per una divinitat que només capacitava els més indicats, qui a poc a poc l’anaven descobrint sobre els seus dons i la història sobre aquelles capacitats especials, les quals només alguns serien capaços de gaudir. Aquell llibre, igual que molts altres destinats als seus semblants dotats, una vegada el descobria el seu beneficiari es feia invisible la lectura amb la llum diürna, igual que semblava, per als no dotats, un simple llibre que no oferia cap atractiu.
Recordà que aquell dia havia d’anar a tornar altres llibres que havia agafat a la biblioteca dies enrere i aprofitaria també per a buscar quelcom relacionat amb aquell llibre misteriós. Com encara era d’hora es va preparar l’esmorzar i després d’una dutxa va fer la bossa. Dedicá tot el matí en aquella biblioteca buscant altra vegada llibres o informació sobre allò que la intrigava. Va pensar que la tarda anterior potser no havia buscat bé la informació que necessitava, per això va intentar anar per altres camins a l’hora de traure’n el que creia convenient. De totes formes, no va trobar res del que buscava, ni tan sols alguna referència sobre aquell llibre misteriós el qual ara no tenia res imprès, ni tan sols títol a la portada.
Va ser llavors quan, al límit de la seua frustració emocional per la seua condició de dotada amb aquella capacitat especial i la recerca que es feia impossible, quan a punt de desistir els fets es van capgirar per complet. Algú que mai havia vist abans se li acostá silenciosament. Sense formular paraula va deixar un paper, esgroguit com els folis d’aquell llibre misteriós, on escrit a mà i amb lletra color porpra la citava a trobar-se amb altres dotats a mitja nit de la pròxima lluna plena al cim d’un turó de la zona, on pel qual entremig passava un barranc conegut pel veïnat com «el barranc de les bruixes».
Continuarà...
Primera part: Fases lunars, màgia i ritus, part 1. 12/03/2012
Text: Víctor Seguí
Foto: Àngela Buj
