dimarts, 15 de desembre del 2015

Fases Lunars, màgia i ritus. Part 3

Tardor dedicà dies sencers en preparar-se per aquella reunió secreta. Es va llegir aquell volum varies vegades per a tindre clar tot el que als elegits respectava. Va buscar informació sobre la zona on es faria la reunió, com arribar-hi i com escapar si en algun moment imaginava que allò no era el que esperava i podria trobar-se en perill. Ella que era una noia tranquil·la i pacient, s’adonava que aquells últims dies es convertien en un autèntic estat de tensió a totes hores.
Pareixia que els últims dies no havia tingut cap problema amb els seus pares ni tampoc a l’institut. Havia estat molt ocupada amb lestudi daquell llibre misteriós que només podia llegir per les nits i durant el dia anava massa cansada per a fer cas als altres, qui cada vegada se li feien menys importants. Només es va dedicar a llegir tot el que va trobar sobre màgia, ocultisme i fenòmens poc normals, però no va trobar res que en el fons li aportés informació de veritable interès.
Va comprar-se un almanac, unes bambes còmodes per caminar per la muntanya i un llum frontal per la nit. S’acostava el dia de la lluna plena segons el calendari i començava a tindre malsons. Es despertava exaltada, suant, amb el cor descontrolat i amb un fred que mai havia sentit. Era com que tot allò li superava. Va decidir seguir estudiant durant les nits i intentant dormir en intervals la resta del dia, gaudia de tranquil·litat per la lectura, però anava massa cansada i li costava concentrar-se.
Quan va arribar la data indicada no sabia com fer-ho per avisar als seus pares que sortiria de casa després de sopar ja fosc i no sabia quan tornaria, així que va pensar que seria millor no aparèixer per sopar i trucar dient que estava a casa una amiga on es quedaria a dormir.

Arribat el dia de la lluna plena, de bon matí ja anava preparada amb les bambes, roba còmoda, un rellotge digital i la motxilla amb les coses que creia que serien de necessitat com aigua, el llum frontal, una navalla multi usos que li havia regalat el iaio al seu pare per anar de càmping i que mai l’havia usat, un paquet de galetes de les seues preferides i un impermeable per si es ficava a ploure. Es va estar tota la tarde a la biblioteca fent passar el temps amb neguit fins que van tancar. Després va marxar a una sala recreativa del poble on s’ajuntaven joves i on va matar el temps llegint una revista vella que hi havia per allí, quan faltaven dos hores per mitjanit va agafar el mapa amb la ruta que s’havia marcat i començà a enfilar camí fins al barranc de les bruixes per a orientar-se buscant el turó on es trobaria amb aquella gent, qui entre ells o elles, imaginava, hi seria qui li havia deixat aquella nota. Tot allò li havia paregut  molt estrany des del principi, però ella mateixa havia comprovat que aquell llibre no era cap imaginació seua.

La lluna amb tota la seua presència feia unes hores que reflectava amb claredat aquell sol que amagat per algun racó de l’horitzó il·luminava quasi com si fora clar formant sobres inquietants baix la llum blavosa. Na Tardor ja portava una estona caminant i no recordava que fora tan llarg el camí fins al barranc, així que es va haver de donar pressa quan va veure que tardava més del que havia calculat. Entre els nervis i el caminar ràpid, el cor li anava a mil i tot i l’època començava a tindre tanta calor que sentia que suava amb força. Va ser llavors, quan en veure el pont que creuava el barranc i mirar sobre el turó més pròxim va veure una petita llum groga que es movia com una espelma. Imaginà que era una foguera i allà hi havia la reunió secreta. Accelerà una mica més el pas per tal de no perdre gens de temps, mentre feia intenció de guardar el mapa, de sobte, ensopegà amb alguna cosa que la va fer caure donant-se un cop de cap contra una gran pedra que hi havia al camí. Es va tocar el front, tenia una ferida oberta que li començava a sagnar. Es va sentir marejada mentre intentava parar el barboteig amb uns mocadors de paper. Va haver d’asseure’s per tal de no desmaiar-se mentre una sensació de fred li recorria tota l’espina estenent-se per les extremitats fent-la sentir com se li engarrotaven els dits de les mans. Va tancar els ulls recolzant el cos contra els arbustos per respirar fons i descansar un moment, però el cop havia sigut prou fort i sense adonar-se’n va perdre el coneixement per uns minuts.
Es trobava enmig d’una foguera, cridant de dolor, nua, amb el cos pintat de colors i els braços i cames lligades a un pal que la mantenia plantada a un metre sobre terra. El foc encara no li tocava la pell però sentia l’ardent escalfor d’unes flames que tardarien poc en consumir-la en cendra en pocs minuts. Al seu voltant un grup d’hòmens i dones cantaven amb una llengua que no coneixia. Anaven nuus també, recobrint els seus cossos amb pells d’animals, les cares pintades i colpejant el terra amb uns bastons que un grapat cloïsses lligades al capdamunt repicaven a cada impacte. Aquells salvatges bevien quelcom d’un petit bol on havien ficat unes herbes i un polsim a un beuratge que desconeixia. Pensà que l’havien segrestat mentre havia perdut el coneixement pel cop al cap o potser pitjor, l’havien colpejat per a segrestar-la i sacrificar-la per aquell ritual. Algú del grup es va aprovar amb el bol que li ficà davant de la cara, quan ella l’apartà pensant que li oferien de beure, se’n va adonar que allò que bevien era la seua pròpia sang que li seguia brotant del cap. Aquella persona posseïda i escridassant paraules incomprensibles va tirar la resta del beuratge al foc que de sobte va fer pujar una foguerada alta i al moment aquella calor insuportable es va anar fent tan intens que ja no sentia ni el seu propi cos, era com si la cremor s’hagués convertit en fred, un fred que la feia tremolar i li va fer perdre la consciència novament.

Al moment va sentir com els tremolors tornaven repetidament i aquell fred no marxava, però en obrir els ulls havia desaparegut el foc. Només hi havia foscor, ni foc, ni gent, ni res. Ella sola, nua i amb sang que li regalimava per la cara.
Aquella nit de tardor es trobava caminant sense rumb sota una lluna plena que il·luminava quasi amb una totalitat diürna. El camí era abrupte, feia vent i les rames dels arbres li tocaven la cara de tant en tant fent-la protegir-se del dolor del cap. A penes podia caminar, atordida i encara amb fred després de tornar-se a vestir. Es pensava que ho tenia tot planejat, no el camí però sí el final, tot estava decidit. Ja feia massa temps que tenia discussions, no comprenia com podria aguantar tota aquella pressió sense explotar. Havia de trobar una solució a tot allò. Era la seua vida o una altra però no hi hauria final feliç, recordà que havia pensat els últims dies. Ara, no sabia com afrontar allò que li havia passat, la llum del sol començava a fer presència i no havia arribat a assistir a aquella reunió, però després d’aquell petit accident i l’estat de semiinconsciència que l’havia tingut hores potser, no volia saber què hi hauria passat allà. No sabia com ho explicaria allò a casa, no sabia què en seria de la seua vida a partir d’ara, no sabia què passaria amb aquell llibre ni amb aquell do que tants problemes li portava.

Ja de dia, amb els primers rajos de sol va arribar a casa, va fer el mínim soroll possible per entrar-hi i es ficà al llit per dormir tantes hores com foren possibles. En girar-se sobre ella mateixa va sentir una cosa dura sota el coixí. No recordava que l’amagava allà, era aquell maleït llibre que feia tants dies que la portava desorientada. Va decidir que ja n’hi havia prou, en despertar el cremaria i no se’n volia saber mai res més de tot aquell tema. Potser si tenia aquell do l’hauria d’aprofitar i traure-li un bon partit a la seua vida. Potser arribaria a ser una gran jutgessa en un futur, una advocada, negociadora de prestigi o simplement algú amb un do especial per als seus. Tardor s’adonà que el seu nom i el seu do eren tan especials que mai havia pensat en les coses positives que realment sí que aportaven. Va tancar els ulls i entrà en un son profund que feia setmanes, mesos que no aconseguia.


Text: Víctor Seguí

dimecres, 11 de novembre del 2015

Estiuet de Sant Martí


Aquí no hi havia eixos colors llautonosos. Una franja, de tel roig, envermellia el cel. La boira pujava de la platja i ja els pobles que albiro només s’intueixen en petites llumetes. Uns lleus rums-rums diuen que vénen cotxes. Els xipresos encara aguanten llur esveltesa entre les ombres que els segresten. La boira vol abraçar la visió que veig i diu que fa temps que ja no és estiu. Que s’ha acabat l’escuma de la platja, el pedalar llunyà de peus en paral·lel. Els cicles es tanquen i ens trobem l’estivet de Sant Martí. En un poble que avui en fan festa m’agradaria anar. Però ja no sé si ho puc dir. Si millor deixar que llisquen dins de mi els itineraris que he pensat. No m’agraden els dies sense dir-te bon dia, però m’hi he d’acostumar. Tinc unes closquetes de caragolets blancs, com uns que et vaig portar, ací a tocar, els miro i entre les seues corbes hi veig l’espiral del  meu pensament i sé que l’he de desar. Desar sense besar. Desar sense tesar. Que uns dies vam passar sota balcons, amb dits que es buscaven i una senzillesa i tendresa que parlava. Les paraules resten mudes quan s’ha de desfer el camí. I només hi ha visionar, recordar, perbocar aquella ànsia d’avançar que es desfà. No volia ja res més sense tu però m’hi he d’acostumar. No volia mots desfermar ni panys tancar. Però qui diu ací o allà? Avui he estirat unes cordes fins a coure les meues polpes dels meus ditets. Les he allargat i anugat, com s’allarguen els dies i s’anuguen els anys. I avui es repeteixen les unitats. N’he comptat fins a quatre. He reprès papers teus per en tindre retindre. I no sóc més que un soc. I encara fa caloreta. I el sol acarona rostres que no es veuen. I encara no cal. Cortines passen com de seda per dins les sensacions. Hi ha cossos que es desclouen i es mostren. N’hi ha d’altres que no passen de la memòria. N’hi ha d’altres que solquen els solcs d’un riu llunyà. I de vegades els cossos, un buf, una mà, un gemec regalimant contacte. I d’altres, els cossos s’evaeixen, pedres, marbre, espès. I un dia hi havia molsa i herbei. I un altre un salt de joia, i el corriol corria per encontrar-nos. Però què seria la bonior del tebi sense el glavi a punt. I un hom es malmet. I algú pensa en algú altre. I s’esdevé que arriba la muntanyeta que faig amb l’espatla dreta quan em colgo sota el llençol. I s’esdevé que tot es tanca. Que el dia naix i el dia es clou. I resta sense dir ni el bon dia ni la bona nit. I una lluna ja és un formatge i un sol auri es desplega al llavi. I avui és l’estiuet i demà el caminar. Em pregunto què volen dir certs mots que tenen l’art del monosíl·lab. I em pregunto per aquells altres abstractes acabats de dolçor. I em dic que si no es tasta no hi té sentit el mot. I escriuré per a mi, i pensaré en el dia escrit i oït. I no per ser estiuet serà de menys. Perquè, tot i petitet, arriba sense fi l’estiuet de Sant Martí.    


Text: Àngela Buj

Foto: Víctor Seguí