Cucumis Melo

De vegades parlem de melons, i són curioses estes converses perquè ningú sap que en realitat parlem de viatges, de sol, de tranquil·litat, d'amistat. M'imagino una gran porta que s'obri i les esferes verdes surten rodant per la rampeta cap avall, no acabo d'imaginar el receptacle ordenat que els conté i que n'encabix fins a vint-i-sis. El mateix número del meu natalici, que ja s'apropa. M'agrada esta fruita pel contrast de colors i m'agrada vore-la pigadeta de les llavoretes negres. I recordo este mot que et vaig dir diumenge. Llavoretes. I tu vas respondre amb un altre diminutiu. El lloc és bonic, com podria dir que no. Elevat, amb una superfície rectangular on és tan gratificant imaginar. La imaginació ens salva de la rutina. Ens la fem a mida i a vegades hi vivim allí. No té hores. Es presenta igual de nit que de dia, imaginant altres dies i vivint altres nits. Pentinen el lloc rames de garrofers. D'eixa sentor que tant t'agrada, i que te'n recorda una altra de més viva i profunda. Jo quan penso en el garrofer penso en la matèria dolça i astringent que se n'extrau. A mi m'agrada. M'agrada el xocolate negre i les postres de mousse que amb ell es confeccionen. No tinc un paladar exigent, més aviat senzill. Ara bé, m'agrada que allò que tasto siga amb gust no per força. Tampoc li dic que no al xocolate blanc.

Avui tinc una limitació torturadora en els meus apèndixs devoradors i em gastronomiaré ―com diu Antònia Font― de fluids tan sols. Un dia d'aigua, com m'agrada a mi l'aigua. Que em recorde tota l'aigua que he begut este estiu i que seguixo bevent. L'aigua em bombeja la vida i em fa seguir cap avant. Tot i ser un nom d'aigua no és un símbol aquós sinó d'aire. D'aire que inflama el foc. Foc i aire es necessiten sense ofegar-se, sense estrènyer-se. L'aire inflama el foc i el foc vola cap a l'aire; s'esmuny, fa les mil i una formes, però roman en l'essencial, com l'aire porta les infinites espurnetes d'ales.

T'he demanat permís per a ampliar l'espai cibernètic i m'has dit que sí. No vull ser encara astronauta però ja saps que si m'ho proposo potser puc arribar allà. Però abans he de vore què me'n diuen els robots de la pel·lícula per si em cal aprendre res més. No sé si emprendré el viatge interestel·lar, com Buzz Light Year. Comença a plaure'm la calma, viure sense angoixa i sense por. Encara tinc certa pressa a la maleta però va ralentitzant-se. Vull trobar-hi el goig en el camí. Perquè si el camí és bo, ho serà l'avenir. Si el camí és dolent, el futur serà roent. I això no ho vull.

Preparo per encàrrec este text que el vull ja llest per a dissabte. Dissabte serà dia de dos i u. Dia capiculat que jo he triat. El fotògraf és amatent a traure-li estirada aquella imatge que simula i dissimula l'entramat de l'acció. Acció només d'un clic. Hi ha espera, tranquil·litat i calma en el missatge.  

Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí