El pou sense fons

Feia temps que havia llegit de l’existència d’un pou sense fons a una llunyana i quasi perduda regió del nord de Catalunya. Una zona on inclús poques vegades hi passaven els pastors per anar d’una vall a l’altra. Aquell lloc, descrit com a una zona àrida i morta per a molts, només cridava l’atenció de tant en tant a alguns aventurers i muntanyers que aprofitaven aquella llegenda del pou per visitar la zona, encara que molts, decebuts per no haver-lo trobat li llevaven importància i poc a poc aquella història va anar desapareixent de entre les llegendes de la zona. El polèmic pou l’havia obert un famós aventurer i espeleòleg aficionat i natural de la petita regió que deien havia acabat boig mentre l’excavava. Aquella curiosa historieta em va cridar l’atenció i vaig voler investigar sobre el personatge, però malauradament, quan vaig anar a preguntar per ell, vaig llegir que havia mort pocs anys enrere. Tot i que era l’única prova real de que aquell pou existia i tenia quelcom intrigant, sempre podria buscar per mi mateixa. Com a jove, entusiasta, aventurera, amant de la naturalesa i recent llicenciada en arqueologia amb ganes de descobrir món, aquella curiosa i intrigant història em va fascinar des del primer moment. Vaig buscar informació on aprendre espeleologia ja que al pou només s’hi podia accedir a través d’una fràgil escala de gat que cobria els primers cent metres i després tant la baixada com la pujada hauria de ser amb aparells i tècnica d’espeleo. M’havia d’abastir de bona experiència, documentació, material i forma física abans d’anar-hi. Em vaig preparar mentre descobria i aprenia sobre aquest emocionant món de la muntanya i l’interior de la terra a les fosques amb un grup d’experts aventurers i espeleòlegs durant uns mesos esplèndids, plens d’emocions i aventures. Mentre, va ser temps suficient per a buscar mapes, ressenyes i croquis de la situació i forma d’aquell intrigant pou sense fons. Malauradament, la mala fama que havia adquirit últimament la llegenda d’un pou tant difícil de trobar, inexistent per a molts, no va ajudar a trobar companys d’aventura, bé perquè no els fascinava o perquè no hi podien anar a les dates que jo tenia previstes. Volia descobrir personalment aquella intrigant història que un dia vaig llegir a un pedaç de diari de feia vint-i-cinc anys, just el dia que vaig néixer. Potser aquesta era una de les raons principals també de la meva emoció en veure i descobrir personalment el pou. Aquella temporada d’aprenentatge amb el grup de professionals va ser veritablement fascinant. Vaig descobrir llocs i zones que mai hauria imaginat que existien a tants pocs quilòmetres de casa. Potser viure al centre de Catalunya m’ho feia tot una mica més prop. Se’m feia fantàstic de vegades i molt curiós veure com es formaven aquelles galeries subterrànies baix terra que durant els segles es vana anar formant i que ara tenien accés per a gairebé tothom.

Mentre descobria país baix terra, la meva recerca sobre el pou, el famós veí i polèmic excavador d’aquell pou van ser part dels meus deures. L’home, anomenat Joaquim i conegut pel veïnat com “El Boc”, potser perquè ja tirava tendències a la muntanya i la bogeria, va ser un senyor que havia viscut tota la vida de pastor. Havia perdut la família a la guerra i s’havia refugiat on millor s’hi trobava. Potser aquella bogeria va començar en perdre qui més estimava, potser el pou simplement va ser un camí a la seua bogeria. Fer recerca de tot allò per Internet o a través d’alguna biblioteca no va ajudar massa. Tot el que havia trobat era ben poc. Però un parell de visites al poble mes proper a la zona preguntant al veïnat i xerrant amb alguns vells avorrits a la plaça del poble, van ser més que útils per a documentar-me. Uns mesos després, quan ja tenia bona experiència, forma física i tot llest em vaig decidir tota sola a emprendre aquell curiós viatge de descobriment tant personal com per a mi, arqueològic.

Avui és el dia que descobriré el famós pou “sense fons”. M’he llevat de bon matí quan encara era fosc per carregar el cotxe. Va carregat fins a dalt! La motxilla amb el material necessari per assegurar-me, descendir per la corda i per a pujar una vegada finalitzada la visita. Una llarguíssima corda de tres cents metres que pesa com un dimoni, una auxiliar de seixanta metres. Casc, dos frontals amb bateries de recanvi, guants, botes i roba impermeable. Càmera de fotos, aigua i unes barres energètiques i fruita per menjar. Un sac de dormir per si he de fer nit enlloc i el telèfon mòbil ben carregat. Una vegada he esmorzat i he revisat que està tot llest, arrenco el cotxe i enfilo la carretera direcció nord-oest. Només trigo dues hores en arribar al poblet. Una vegada allà, em faran falta un parell de viatges per a portar el material al lloc. Com desconeixo la situació exacta del pou he de fer ús dels mapes i croquis que m’he portat per a l’ocasió. Una vegada al poblet més proper, he fet una parada tècnica i he enfilat el camí cap a la zona fins que he hagut d’aparcar i enfilar el sender a peu. Trobar el pou m’ha costat més del que m’esperava. He dedicat quasi 4 hores en trobar-lo, quan ja estava pensant en desistir, he reconegut aquella senyal que hi havia fotografiada al pedaç de diari. Quina emoció quan ho he vist, ja estic al pou! Ara només cal anar a buscar el material i començar l’autèntica aventura. El temps ha passat volant i no tardarà molt en fer-se fosc. Però tampoc hi ha problema, avui hi haurà lluna plena i a la sortida amb el cel ras podré veure quasi pràcticament tant clar com si fora de dia, ja que sé que dintre és fosc com la nit. M’asseguro que la corda quedi ben lligada a dos punts diferents per a poder descendir i no caure en casi que alguna cosa falli. Un arbre a un parell de metres de l’entrada i una roca quasi al costat del forat d’obertura del pou. Em calço les botes, la jaqueta i pantalons impermeables, l’arnés amb el material necessari, el casc amb els frontals, els guants de pell i em carrego la motxilla. Ja està tot llest i a punt per a l’emocionant aventura del pou sense fons del “Boc”.

Per començar, les escales a l’entrada ja no donen massa confiança, tot i que pareixen en prou bon estat, a aquells temps no existien els elements químics per a subjectar metall a la roca i es veu com van usar algun tipus de ciment d’obra entre d’altres escales fetes amb branques i lligades rudimentàriament amb cordills. Prefereixo que treballi la corda. Des dels primers metres a l’obertura del pou es podia veure com la llum del dia anava perden intensitat. Aquest pou, que va ser creat quan en Joaquim “El Boc”, deien que escoltava la seua dona i els fills com el cridaven una nit que va dormir amb les seues ovelles al costat d’aquella obertura a la roca. Des de llavors va dedicar molts mesos en fer el forat mes gran i aconseguir passar entre les roques per arribar al fons. El pou no era una obertura vertical i circular com qualsevol pou amb finalitat d’extracció d’aigua. L’entrada no és gran però hi podria passar un senglar adult. Uns sis metres de desplom fan que no qualsevol pugui accedir, raó per la qual veig algun esquelet de guineu que devia posar el nas i va caure sense gens de sort o que va morir de gana. Seguidament una petita sala que només dona a un túnel que desapareix de forma vertical és la següent part del recorregut als intestins d’aquest pou. Fascinada faig fotos per tots llocs per a documentar al màxim la meva particular aventura.  Segueixo baixant amb l’ajut de les escales i la corda que em subjecta en tot moment. Ja no veig l’entrada des de fa bona estona, només escolto els meus passos, el soroll que fa la corda al fregar i la meva respiració nerviosa i entusiasmada a la vegada. Imagino que a fora, el cel segueix ras com ha estat tot el dia i la lluna plena comença a alçar-se amb aquella brillantor esplèndida imposant la seua bellesa. De tant en tant algunes gotes trenquen el silenci si paro per complet a gaudir d’aquell paratge tant verge. La llum del frontal, és l’única companyia que tinc.

Vaig marcar la corda amb un color cada cinquanta metres i amb un altre cada cent, si no he errat, porto més de cent cinquanta metres. Les escales encara no han desaparegut, inclús he trobat alguna corda vella penjant, però no me’n fio i ara només m’ajudo de la meva corda i subjectant-me a les parets del pou amb mans i peus. De vegades puc anar caminar per una pendent prou pronunciada, però normalment és una obertura d’un metre de diàmetre aproximadament prou irregular i bastant vertical. En tot moment baixo, no hi ha cap replà ni lloc on descansar, només puc bloquejar l’aparell que em subjecta i romandre sobre l’arnés mentre em recolzo sobre les parets. M’apareix escoltar un soroll al fons però imagino que haurà sigut alguna pedra que al tocar-la ha caigut al buit. Segueixo baixant, la temperatura aquí dintre puja, hi ha humitat i es fa més difícil de respirar. Intento mantindre un ritme no massa ràpid ni massa lent per tal de calcular quan tardo en recórrer cada cent metres. Torno a escoltar aquell soroll intens que s’allarga com un crit esgarrat. Potser és la corda que vibra amb la tensió del meu pes i el ressò de la sala allargada i estreta provoca aquestos sons estranys. Els nervis em volen passar una mala jugada, penso, i això fa que se m’acceleri la respiració i comenci a suar més del compte.

Paro un moment a fer un petit descans on pareix que sobresurt una pedra i em puc posar de peu sobre els dos peus recolzant el cos contra la paret. Afluixo una mica la tensió de la corda i aprofito per beure un bon glop d’aigua entre tanta calor i humitat. La càmera de fotos fa estona que no vol treure cap foto sense una pel·lícula de baf que ho desenfoca i no deixa veure res així que la deixo per impossible. De sobte, aquella pedra on estic plantada es desprèn i caic sense avís al fosc i opressor buit. Estiro les mans instintivament intentant agarrar-me on puc però no hi ha res. He desbloquejat l’aparell que m’assegura per tal de descansar i per aquest error meu ara estic caient sense fre. D’alguna manera i ben ràpid he d’aconseguir bloquejar-lo abans que impacte contra alguna roca i em faci mal. Les mans i cames em freguen per les parets mentre baixo a una velocitat massa alta per a mi i la meva experiència. La llum del frontal només il·lumina uns centímetres i difícilment veig què hi ha més enllà. Aconsegueixo finalment posar la mà sobre l’aparell i fer bloqueig a la corda donant-me una forta frenada que em fa pendular i  impactar contra una de les parets. Del cop, s’apaga el frontal i em quedo per complet a les fosques, respirant amb la boca ben oberta brusca i nerviosament, quasi ofegant-me. M’ha faltat ben poc! Aquests moments cardíacs m’han fet oblidar els sons estranys que havia escoltat abans. Ara pareix que sonen més alt i insistentment. El ressò de la caiguda em fa posar els pèls de punta. M’estic escoltant a mi mateixa cridar mentre queia al buit entre pedres i cops contra les roques. No tinc res trencat però sento dolor als peus, genolls i braços. Aconsegueixo encendre el frontal novament amb un parell de cops. El cap em dona voltes i les mans em fan mal per fregar contra la paret. Estic uns minuts parada sobre l’arnès mentre recupero la respiració i torna el silenci, no sé quants metres hauré caigut, potser cinc, deu o vint. He perdut el compte amb la medició de la corda però encara en queda prou madeixa a la motxilla. En compte d’estar parada començo a baixar novament amb més tranquil·litat i posant els peus en lloc segur. Uns metres més avall toco peu i trobo un bon replà que pareix el final del pou. És petit però obre un altre conducte per un dels costats. Sento unes gotes, m’ajupo i em fixo que baix un sostre hi ha una petita basseta d’uns tres metres on es veu aigua ben clara i molt poc profunda, potser uns vint o trenta centímetres. L’espai es fa ample encara que no és alt. Pel terra hi ha alguns ossos, potser d’animals que van aconseguir no morir en la primera altura i després van caure sense fi. De sobte torno a escoltar un soroll, aquell repic de pedres  que acompanyava el cruixir dels ossos al terra, mentre m’estic adonant que entre els petits ossos i cranis d’animals alguns cada vegada més grans, reconeix-ho un crani humà. Imagino que potser va ser el malaurat “Boc” que va morir boig dintre el pou o va caure mentre trafegava. En aquell silenci inquietant la meva respiració sonava entre ofegada i xiulant entremesclant-se per sorolls trencadissos. M’adono que també hi ha algunes peces metàl·liques pel terra, segurament material d’espeleologia usat pel Joaquim o algú altre qui va arribar abans que jo i no va tindre tanta sort salvant la vida. Faig suposicions massa tètriques que em provoquen por per mi mateixa. El terra no deixa de cruixir baix els meus peus entre ossos i pedres sobresaltant-me a cada nou soroll. El cor em batega molt ràpid, massa per a aquesta situació, ara ja controlada la possible fatídica caiguda. Fins llavors no me n’havia adonat d’aquell olor intens, entre podrit i d’humitat que al ser realment conscient em provoca una arcada. Em tapo el nas per protegir-me d’aquella pudor que m’està infectant els pulmons i aconsegueix fer-me sentir més marejada. Giro sobre mi mateixa il·luminant cada racó de la petita cova amb el frontal, de sobte, uns ulls cecs es creuen davant el llum. El sobresalt em fa girar automàticament com amagant-me del perill. Torno a enfocar poc a poc sobre mi mateixa esperant que tot fora una il·lusió fruit del pànic d’aquell pou. Una boca ben oberta amb poques dents acompanyen aquells ulls cecs carregats de ràbia, d’aquell tros de pell arrugada bruta i amb una massa bruta de pèl difícil de descriure surt novament aquell soroll estrident i esgarrat que m’ha perseguit durant la baixada. Alça les mans enlaire carregant una pedra tan gran com el seu cap, no m’ha donat temps de reaccionar i ha avançat ràpidament cap a mi. Sento impactar aquell tros de roca sobre el cap que em provoca un dolor intens. S’apaga el llum del frontal al mateix temps que sento el meu cos caure pesadament a terra, em quedo a fosques, per sempre, un altre impacte segueix sobre mi, ja no sento amb tanta intensitat el tercer, el dolor va desapareixent, ja no escolto gairebé aquells crits que m’esgarrifaven, es perden poc a poc llunyanament, aquell olor pudent ha desaparegut per complet. Torna la pau i el silenci de la nit.

Text: Víctor Seguí

Foto: Àngela Buj