dimarts, 12 de juny del 2012

Anticiclons en els teus ulls


Com m'agrada este vers dels Litoral. Com és possible imaginar anticiclons en els teus ulls. Ho trobo una metàfora tan dolça, tan groga, tan blava i tan gris. Groc, blau i gris. Són els colors bonics. Fa dies que vago, divago entre màgia i colors. Com tu dius. Com. Com? Com! Com escric esta paraula en frases de text. Mot amb inconvenient per a títol, crec. Ja t'ho he dit. Però aquí em rau. Com em porta a Como. Al llac d'Antonio. Antonio que puja amb les ovelles prop del Ticino. Hi ha qui l'observa de sota estant. El llac per mar. Com n'és de bonic. Como!, amb l'Arco baleno emmarca una botiga. Simple aparador d'imatges de dos quan ens veiem reflectits a l'aparador. On diu que som? A una botiga d'ordinadors. No, crec que no. La de Como ven i promou altres objectes. T'has fixat en les flors boniques roges, rosa, malva que es vinclen i saluden l'aigua del llac? Les jardineres rematen la barana. Hi tinc aquells brots verds fixats en els meus ulls. Com els anticiclons que esguardo en el refons de les ulleres. Grises, que em fan d'espill.  



Antonio em diu que he de rematar el llibre. Paraula que li he sentit fit en un dia que les meues mans s'arrapen a les herbes. Antonio no m'ha vist mai així. I se'n sorprèn i no diu res. M'ho diu al cap de nou mesos. Antonio, tot i ser molt parlador, és molt discret. Allò essencial s'ho guarda per a ell. I a poquet a poquet em va donant l'elixir que a ell li plau. Antonio m'observa. I jo a ell. Antonio em pensa i jo també. Este estiu passaré prop del Ticino, de Como. I no li diré res, perquè els moments més dilatats són els més esperats.
Després del setze vindràs de capbussar-te. Jo encara correré deixant rere el Ticino. Quan tindré Como de cara seré més prop del plat a taula. S'esdevindrà, calculo jo, uns tres mesos després del primer anunci. En tindràs prou de temps d'espera o en voldràs més? Com sospito que seguirem dilatant parar la taula. Desar les estovalles, fer-ne el parament. Com em recorda el majordom del que resta del dia. Tanta pulcritud, tanta exactitud, tanta contenció, tanta discreció. Tanta explosió.  Se li atura el món amb els formalismes, amb el que cal fer per quedar bé. Amb allò que el servent considera un deure de la seua vida. Amb allò que el grum resum per fer el seu rumb. Només els importa als senyors la mesura, la façana? Com rebutgen el que cola al primer plat fins a les postres del món d'aquell servent que ni la mort del pare abandona el servei. Com no vull que l'home dur actue així. Com vull, només, de l'home tendre, veure-hi de lluny, nits de borrasca en els teus ulls.          



Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada