Elvis

                                                                                                                              live and let live

Parlar dels jacobins no m'ho esperava quan he estat llegint la crònica de la pel·lícula. La vaig veure fa molts anys, com totes les d'ell i m'agradaren. Bé per l'escenografia, la plasticitat dels entorns, els tràvel·lings absoluts, la ironia, en alguns casos sublim, i la múúúúsica. La música acompanyava aquelles tardes d'hivern, en què les meues botes altes negres s'enfilaven per una superfície rectangular grisa. Hi havia també un forat en el lateral dret, per on entrava aigua. Com que fa temps que l'he vista esta pel·lícula en un moment m'he pensat que es deia, en la traducció castellana: El camionero, el pastor, la mujer y la amante. Però resulta que no que és The Cock, the thief, his wife en his lover. És a dir: El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante. Mentre he estat enganyada, tot aquest temps que he cregut que no era un cocinero, encara que també, vos contaré quina ha estat la versió que jo m'he representat. 

S'ha esdevingut que he llegit el conte de Caterina: El pastor. El pastor Nasi, que curiosament té les mateixes vocals que el cocinero de la meua pel·lícula particular, és un ésser malèvol. Potser amb això ja ho dic tot. Però no. Què seria definir una persona amb una paraula, amb tres síl·labes, amb set lletres. Encara que el 7 siga un número amb addicció cabalística. No, i tampoc li vull atorgar altres atributs amb què havia qualificat el pobre Binoix. No. A cadascú el que siga seu. Doncs bé, el cocinero, posem per cas, depèn de les versions, s'autodefinia, també, en una paraula començada per C. Què hi farem? Era addicte a les ces i als animals. No us oblideu que era pastor també en una de les adaptacions de la pel·lícula. Però reduir aquelles tardes, moments, matins, vespres, nits mínimes, paraules moltes i mirades tenses a un sol mot seria no fer-li justícia. I com fer justícia vera d'allò que hem estimat? El millor potser seria momificar-ho. Deixar embalsemats els moments bons en què una persona ens ha fet grans. Els moments dolents als quals ens aboca el pou del menyspreu millor deixar-los en eixos dos dies que mai podrem viure: l'ahir i el demà. I fitar superbament el present. 

En aquestes dates de gener s’esdevé el seu aniversari. Això és el que recordo de la pel·lícula feta ja molts anys. El dia 8. Primer ho he confós amb el desembre i després veig que és un mes després. També el mes d’agost havia triat de desaparèixer. Sobtadament, diuen, el 16 d’agost va decidir no tornar a aquest món quan la moto ja no li funcionava. Li calia altra volta el vehicle de quatre rodes i li era igual si passejava, es capbussava o simplement parlava. Quan proferia el seu monosíl·lab que només reservava per a mi. Allí s’hi recreava. En les llargues passejades pretèrites, Elvis m’havia explicat que tenia una mujer-florero, que el considerava ja caduc per a segons quins menesters. Que tantes i tantes voltes la solitud –com l’obra de Caterina– l’acompanyava quan, després del llarg viatge, ella restava estirada al sofà, un tant obliqua. I allí passava hores. Si era divendres, ell desembarcat, havia de fer sopar mentre ella era sofà. Després d’anar fins a la costa oest –la seu de la Crown Electric és a Nova York–, ell abatut, cansat, amb un ull pràcticament fora d’òrbita, on poc s’hi albirava el blanc no pur, ell entrava a la cuina, prenia els estris i desfermava l’àpat. Una filla diu que va tindre la biografia. Calia alimentar doncs les boques que l’esperaven. La guitarra la hi van regalar als deu anys. Li hagués agradat de fer-ne classes, però la situació familiar ho desaconsellà i ell sempre havia estat alumne de poca continuïtat, ans va pensar que no se n’avindria a seguir un mètode, que més li plauria vagar en hores de pupitre i pissarra pels carrers de la ciutat, fer alguna malifeta acompanyada i presentar-se amb cara d’innocència davant els benefactors. Quan el cansament l’arravatava i ja no podia ni aixecar les celles, marcava un número de telèfon i encomanava la menja ràpida. Algun fast-food oriental hi hauria obert a aquelles hores, perquè ella romania al sofà. Era igual si ell venia de 1.000 o de 5.000 km., tant hi feia. Era el seu modus vivendi. Ell era la font que li ho proporcionava tot.

Jo no entenia aquelles escenes que el director de la pel·lícula ens oferia en pla secundari: les esbroncades telefòniques que ella li espetava, la roba no plegada a l’estenedor, la vora que ell arrossegava dels pantalons de pana i que ella no acurçava... Però ell era magnànim: l’obsequiava amb aquells vaixells que feien creuers pel Mississipí. El seu riu pròxim i el seu riu favorit. Ella s’havia criat a la vora d’un riu. A la Ribera, dit altrament. Després, de ben menuda, s’havia traslladat a una altra ciutat també fluvial, que era capital. Allí tenia una germana, guarnida amb les flors que sobreixien d’un aparador. El mateix que en dates molt preuades a ella li enviava flors. Sortia a la pel·lícula un 23 d’abril i em va sobtar la coincidència. De la capital li arribarien les roses sobreres del negoci i ell també li’n portà tres. Roses que ell definí amb una frase feta: Nedar i guardar la roba. Així era el seu amor. Aquella història del mite de la teuladeta. Plató havia parlat del mite de la caverna. I cada u tenia el seu tòpic propi. Segons el mite de la teuladeta, que ell explicava, li calia una altra teuladeta per poder rodar, per trobar la pau, per poder estar. De nit i de dia, el menjar a taula a punt, les ampolles d’aigua, d’una font bella, els brics de llet, amb l’última lletra de l’alfabet grec, el paper de vàter –necessari després del paper de cuina. Les migranyes, les grips, els còlics, tot ho passava i suportava ell per tal de preservar la teuladeta, fins que no tingués la seva a punt. Però a ella també li agradava insultar. I jo no entenia aquest deix. Insultava els actors, insultava els espectadors. Airada mirava amb blefaritis no dissimulada les persones que podien endur-se la porta del tercer be. Em sorprenia també la veu que raucava. I ell acatava, mentre ella atacava. Acotxava el cap i seguia. En algun moment vaig veure una escena en què el públic penava perquè ella reclamés angoixada la seva presència. Em va desplaure aquella escena. El públic li suggerí de marxar, d’anar cap a la veu que el requeria. Però ell no salpà, senzillament resolgué l’afer amb un ràpid despropòsit lingüístic.

Quantes ànimes ens hem topat i no hem conegut? Caterina n’explica algunes característiques del que ella va dibuixar. Una de les seues gràcies i aprenentatges que guià amb la seva mà de pintora i escriptora. Literatitzà la seva visió del mal en un relat dual, en què el pagès era ara el bé ara el mal, i en Nasi només molt mal.

«El pastor és l’ésser més maleït i odiat en les valls i encontrades empordaneses» (i és que Elvis també hi va córrer en aquelles valls i poc se ho pensava Caterina l’any mil nou-cents dos que,  Miller guionista, seria el mil nou-cents seixanta-dos el Nasi el Joe figurinista)

Vaig veure una tarda de diumenge una altra visió del mal en format més petit, curiosament amb Jack Lemmon –després de veure el nou cant de Jack Lenon–, que connecta amb aquelles lletres que una mà escriví amb un vers de redolí. Days of wine and roses, m’esperava trobar aquelles comèdies de frases disteses, quan es desfermà el drama. No m’esperava jo que en un dels fotogrames hi trobaria el live and let live. Qui m’havia de dir a mi que se succeirien tantes casualitats. Però la vida és així amb sorpreses inesperades i encontres per venir. Altres escenes de cinema parlaven de cine infantil: Pocahontas, Heidi, altres i altres ocasions en què la ruta de la Crown Electric li afavorien el clic. La dona del sofà no ho sabia i carregava la seua cavalleria sobre el públic més fàcil. I ell cantussejava: lo fàcil no té gràcia. També parlava i parlava de fletxes, de sagitaris, de rodejar la presa, de parets, de palets, de pedres. Fins a nou-centes noranta-set nits passà comptant les pedres que amidava en quaranta-tres cercles de reble rebotit. I es vantava dels projectes. Del que faria. De la prisa y la pausa y de la vida.

I Elvis deia en el film que ell no era com els altres. Els espectadors, o potser les espectadores, ens imaginàvem que volia dir que era millor que els altres. Ens inclinàvem a la bondat dels humans. Però no sabíem que el servidor de l'Electric Crown basculava cap a l'àvol. S'havia acompanyat d'éssers que el comprengueren millor: Al poble de Dalí, carregant mobles i andròmines entre els filaments elèctrics; en àrees de servei pròximes al domicili; passejant amb alguna convilatana de la muller i que ella ignorava. Li donava la mà per la mar de la Cala. I passaven les hores estirades al sofà. El radiador feia pujar i pujar el comptador. I Elvis cansat i sufocat deixava els eixos, tres concrets, i arribava amb la motxilla al muscle i el cansament a l'ànima dins de la llar conjugal. En arribar ella romania al sofà. Elvis una volta es sulfurà. Es jurà que aquella no era manera de reaccionar. Ella el va insultar. Ell el cap va acotar. Va trencar la taula. Un cop de peu sacsejà el radiador i també va rebre el televisor. En la següent escena me'n vaig adonar que Elvis era fort i també submís. Suportar aquell abandó mentre ell incansable guanyava el pa no era normal. Però Elvis havia de tenir bondat. Així li sortia esta visió quan repetia aquelles frases fetes que havia sentit d'aquí i d'allà. No llegit, car a ell no li deien res els llibres. En prescindia. Eren per a ell una menja vomitiva i s'alimentava de la menja pràctica de la vida. De l'anar i vindre. De l'imprevist. De la provisionalitat. De la maldat. Pobre Elvis. Voldria jo que trobés la felicitat. Eixa segona oportunitat lluny de Pocahontas, de la mare i la filla encara jove, massa jove per al pudor de l'Elvis. No la tocava, però la filmava i dormia sota el mateix sostre que ella. Altres en vindrien en aquells quasi dotze anys aferrat al cilindre. Les ocasionals i fortuïtes davanteres al remolc, el sotrac de la cabina. El telèfon que algunes li prenien quan recarregava en tantes àrees de servei i després l'esperaven quan ell tornava. Se'n va desfer d'algunes perquè allò era arribar i moldre i a ell no li plaïa. Ell que era l'home tranquil volia tenir unes trobades d'una altra manera. Fins i tot a una l'aconsellava de quines serien les arts més apropiades per tractar el nou home. I es vantava de no voler llegir els ulls d'algú que era sincer. Era treballador, això sí. Complidor. Amb totes les dones de la família. Tenia una gran devoció per la mare. Comprensible. I jovial i servicial amb les germanes. La seua família era extensa i el dia de Crhistmas Tree es reunien al voltant de l'arbre feien els obsequis requerits i ell s'hi havia deixat la pell en hores i quilòmetres per poder ser allí. Però no li faltava el detallet a cap nebodet. Abillat com santa Claus, tallava el pernil, i felicitava, el dia vint-i-cinc, el Nadal.

Elvis, Nasi!, m'agradaria saber-te feliç. Saber que vius tranquil, que tot és nou. Que s'han acabat les escenes mortes al sofà. Que tot torna a ser prou i bo a la teva vida. Que pots tornar a jaure a l'herba. Que res no et reca. Que sents la pau verdadera. Que et parla, a sota la roureda, el silenci. Que del garrofer n'has fet un niu sota les rames i que hi brolla l'aigua. Que el marge no és un mur. Que tu eres un ésser fit al blau. Que, Nasi, mires calma la mar. Elvis, li parlo a eixa part particular de l'home que avança, que viu, que riu.          

Caterina, has descrit tan bé com era l’antic pastor que pressento que, per fer el guió, el director ha begut en la teua font vella:

«[...] Empeltat de lladre i folrat de quelcom pitjor, és en lo intel·lectual un arxiu de diableries, en lo moral un esperit que no creu més que en Santa Dobla de Quatre, i en lo físic, se li veuen els tirats del gat feixí, que obra i s’esmuny furtivament, però que si l’empaiten, fa cara. En son cap llueix un front sense idealitat, amb plecs més o menys sospitosos, una mirada entregirada i dura, que amb res se torna agressiva i feréstega, i una boca contreta, sovint, per una postura de mofa despreciativa. És antipàtic, quan no repulsiu; estalvia més les paraules bones que les dolentes, i qualsevol contrarietat li regira males intencions. No té respecte a res ni a ningú: només li interessa la vida de ses ovelles: la humana, inclòs la seva, li és indiferent. Lo mateix mataria que s’exposa a que el mati un desesperat [...]. No coneix la por ni el remordiment.

            El pastor del Pirineu té per enemic natural el llop: el de l’Empordà, l’home. [...] amb el pastor ferreny i malcarat que glapita darrera seu, el pastor fa lo que li dóna la reial gana, a la llum del dia i sense miraments. Amb la fruita primerenca hi refresca sa gola, i quan n’està fart la llença i esclafa a cops de peu; enruna les parets per caçar un conillet novell o per fer pas a la ramada; se fica descaradament en els tancats particulars i ses ovelles esbandeixen sembrats tendres, esbrollen olivars i vinyes, abondonen farratges, pasturen esparcets i userdes a punt de dall... Del pastor, com del cavall d’Àtila, pot ben dir-se que allà on trepitja desnia l’herba.

            I si s’escau un dia que l’amo d’un clos l’hi arreplega mentre en fa de les seves, encar té llengua i replica amb paraula freda i incisiva d’home provocador i disposat a arribar fins a qualsevol extrem. I si l’amo, vexat en sos drets i dignitat, s’altera i perd la paciència, pot trobar-se en el cas de que el pastor, acostant-se-li amb aire de guineu, li ordeni amb veu baixa i fosca i mirada expressiva, eixir immediatament de sa propietat [...].

            I sempre vol la maleïda casualitat que aquesta escena no tingui altres miradors que el cel, massa alt per a servir de testimoni en judici de faltes, i la ramada d’ovelles, inconscients davant les injustícies criminoses talment com si fossin ramades d’homes. El gos també ho veu, amb sos ullots pipellejants d’animal intel·ligent; però el gos, també amb instint humà talment, sembla aplaudir l’amo dèspota i celebrar l’arbitrarietat triomfant. Si la raó provava de tornar-s’hi, llavors el gos de pressa deixaria sa passivitat complascent i, azutzat per l’amo, s’abraonaria escanyant a la raó.

            I el pastor segueix, impertorbable i serè, amb la serenitat guerxa de lo insensible, son romiatge mandrós per les valls i comes, des de que apunta el dia fins que el sol es colga, obeït cegament per son lloctinent el gos de presa, que tramet les ordres a l’exèrcit devastador i sense ésser inquietat per ningú, ficant-se on vol, usufructuant el cabal d’altre com béns propis  [...]... Fa son romiatge impertorbable, amb la impertorbabilitat incisiva d’ànima guerxa, deixant un ròssec de destrucció per valls i comes i aixecant, com voleiades d’aucells negres, cors de malediccions del pobre pagès [...].

            Més d’una i de dues vegades, una pobra víctima de les males manyes d’un pastor, en una foguerada de desesperació, se n’ha passat els dits [...] ... però la casta segueix impertorbable, puix el Pastor, com tots els tirans que flagel·len la humanitat, ni escarmenta ni es corregeix. Només té un punt flac, i sos contraris no saben aprofitar-se’n, per a atacar-lo i vèncer-lo.» 

Diuen que ell tenia el cor de plata. Que a la nit se’l treia i el deixava amb llum d’argent pròxim a la bassa. Que l’envoltaven les marees. Que es deixava agombolar pel pols dels pols oposats. Mentre existí la guia fugaç dels llums de davant el va seguir il·luminat. Les mans molsudetes, tosques i prestes a desfer el present. Amb suavitat es sabia comportar alguna vegada. Vingué l’any 1954 i gravà la lluna en el seu primer disc. Un disc de sol a Kentucky i una lluna blava en el seu cor. Cor, mai, no, tot de mots, de veu amb un sol cop.

Mai vaig dir una paraula en contra de la teuladeta ni vaig demanar que em tornessen els diners. Ni vaig furtar el sarró. Vaig seguir fita a la butaca, veient la pantalla fer-se gran. Em regalà tots els mai i tots els no. Els guardo. Perquè ho sóc, qui ho dirà.

I tu, Caterina, has vist que m'he escapat de les metàfores. Que no he volgut desfer l'estil literari. Més avant, quan tot estarà ben adobat retornarem a veure la rabosa rodar per eixos camps d'herba florida. Quatre roses blanques seran prou per a notar la flaire antiga del que fou més veritat. Ens endurem en el nostre sac de la vida aquell record, aquell humor, aquell retorn al jo més pur. Ho farem sense tu. Sense aquell qui no vol vindre. Perquè l'essència hem après a viure-la sense la presència.  

Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí