Siena

Siena comença amb una lletra suggerent, sinuosament marca la sina i hi ha un nom que conec de fa poc amb la mateixa sinuositat. Em demano per les ondulacions de la vida. Per allò que no coneixem i frisem per atansar a ulls clucs. Sento un sí dins on hi ha el pas. En terres lluny, al septentrió ho diuen, senten i ouen. La suggestió ens endinsa. Un matí, per atzar, he d’eixir abans del lloc habitual. Ubic de lletres, paraules, pissarres, guix i emocions. Quantes caretes, ullets em fiten cada dia i jo vull transmetre’ls aquell gust per ser persones i creure en ells, només així fitaran el que els explico amb interès. Eixe dia sento a la ràdio una música que encara no he oït mai. És italiana. El cantant va nàixer el 4 d’abril. Fent més cerques coincideix el seu nom amb el sant que més admiro: Francesco. La seua onomàstica coincideix en el guarisme. D’octubre. Em meravello de la casualitat. Ja fa dies que he oblidat la fortuïtat i tot obeeix un pla. Ho veig. Ho noto. La meua vida ve dictada. No sé d’on però ho percebo. Algú em mira, de manera afable. Em condueix. Em vol lliure. Em fa anar cada vegada més i més amunt, més avant. Ho sé. Em posa les condicions per a ser plena i no li diré que no. M’agradaria, però, tindre la capacitat de la meravella del beat mallorquí. Tindre aquella llum i aquell neguit insistent per a la cerca sense paüra.

Tu m’has parlat de Siena i jo veig que aquesta dona és la madona més enaltida d’aquella terra ladina. Llijo i veig que el meu sant dilecte també és l’home escollit per a compartir aquest breu podi. Quin encert! Tu em proposes la donna i jo escullo l’uomo.

No hi he estat mai. M’hagués vagat d’anar-hi fa uns anys amb una coneguda, però de tarannà modest on no hi ets cridada més hi cap l’absència. No hi vaig fer cap passa. Potser mirava algunes instantànies: campanars, orologios, tot un seguit de places i carrers estrets, on el color del totxo, marró en gammes colorides omplia l’amplitud i alçada dels edificis. Torres, finestres, vinclades a dins i a fora. Bonica perquè sí. Prop hi és Bologna. 

Hi he passat este estiu l’he vista de l’esquerra. Mig entre la finestra del copilot i mig entre el retrovisor, sempre guaitant després els cartells de Roma. Em calia fitar Civitavecchia per a accedir aquí. El nostre port. Colom. Nit estelada. Nit d’estiu. Nit d’esperança. De quan em parlaves d’altres coses i et podia escoltar. La teua veu en directe es confonia amb la veu de la ràdio, i la ràdio era el millor directe. Però ara ja s’han fus aquelles bombetes especials en què un dia la incandescència del que érem ens veia somriure. Com que ara cerco en el dial i no aconsegueixo la sintonia, ho he deixat estar. Hi ha qui m’aconsella allò de passar el full. Jo hi he posat més intensitat. He clos el volum de la teua absència amb una tapa d’allò que en diuen dura. He tancat el llibre. M’he imaginat que era més que de cartó de fusta. Hi he vist també una capseta amb un gravat de Klimt que aquella em va portar, la mateixa que vas qualificar d’amiga, quan lluny, travessant més de 1.000km de l’Europa profunda les paraules, per raons de la tècnica, emmudien, jo volia evitar-te el neguit i vaig buscar la mitjancera per parlar-te. Tu la vas escoltar  i vas respondre amable. De l’única manera que et coneixia. No vull parlar del que després he descobert. Ara ja he tancat el llibre. La coberta no es pot descloure. Les solapes eren les meues ales que resten escapçades. Ara s’obriran novament i volaran a altres vores. Deixem tancat el passat. Mirades que ens parlaven i llavis que guaitaven. Desfés tots els camins possibles per on et vaig trobar. Esborra’ls. Si et canviesses de planeta també aniria bé. Però no hi fa res si restes prop. Jo no he entrat en el regne de la rancúnia i tu no sé per quins vials ja t’has perdut. Has triat tot el que no volies per a refer-te i per plaure’m de fermar les portes. Com el fermall pel qual es batia al dol Tirant així planys i psalms han vengut a la meua vida, però jo no els seguiré. Us deixo tot el que heu guanyat, tots els vostres triomfs. Gaudiu-los. Assaboriu-los. Vostres són. Tot el que heu donat rebreu. Així són els premis d’aquest món. Per a vosaltres. Cloc el paràgraf i en començo un altre on he canviat de tu.

I em desperto un dia contenta, diferent. Em vénen imatges al cap. Recupero aquelles ànsies de les lletres. Perquè eixe és el meu món. He fet gairebé ja dos mesos un excursus al sud i confiada i plaent de mena cerco algú en qui penso i li parlo. L’erro però no hi fa res. Segueixo una altra pista i esbrino les lletretes amb l’arrova que em porten a la virtualitat que en diuen, però a mi m’interessa allò real: la comunicació. La persona respon amable i m’alleugereix l’ànim de la tapa en un dia que encara no l’he tancat. Està bé ser cortès, penso. Remeno i remeno per lleixes i prestatges perquè vull posar una frase vull una capçalera per a eixe primer text i no el trobo. Hauré de furgar en altres bigues i no sé què trobaré. Juntament em parles de l’esmunyiment del temps, de com s’escola entre braços, tendresa i mirades d’infant. No hi fa res. Com que m’has parlat de literatura, nosaltres que som de gent de lletres, t’he volgut també fer un present. Que tu, quan podràs, ja llegiràs. És bonic conèixer algú i imaginar. Imagina’t que m’han dit que no tinc imaginació. El que té les orelles més llargues, furta exàmens i no vol saber-se’n res de mestres: m’alliçona. Jo, per educació, escolto i no dic res. Quantes voltes parla més el silenci (Però no vull dir cosa  d’eixa porta closa). Que bonica València eixe dia d’octubre! Després de l’onomàstica d’Assisi. M’agrada per la senzillesa. Pel no-res. Per mirar els pardalets i veure com ho tenen tot. Com no lluiten. Com prenen el gra amb el bec i golen. Com canten. Sento els ocells que grunyen? Crec que no. Mai. Altres cants fem els humans que mai no som sirenes. Ulisses volia una Penèlope i oir també les sirenes. Que bé que no sóc Penèlope. En la meua singladura he escollit el blau del cel i batre ales. La por rau en els ignots. Els que sotgen i l’escup els surt a raure. No sóc jo. No sóc així. He deixat un ésser lliure que es volia presoner d’altres costums. Que bé que sóc sincera. Que bé que no em traïxo. Però vull tornar a tu, a eixe dia bonic a València. Entre gent que coneixia i gent que descobria. M’agrada eixa dualitat, eixe anar-i-vindre. Eixa música que s’ou entre els que dalt de la palestra canten. M’has dit que et plau el meu to pur i alegre. Que bonics eixos adjectius. M’agradaria una passejada pura i alegre entre carrers, palmeres, portes obertes de la ciutat i la flaire de la tarongina. Perquè la imaginació és lliure i vola. Vol volar com jo. Quantes coses bones que no he sabut veure m’han passat d’ençà que has arribat. Més vespres, estades, abraçades amb aquells que he portat ben endins. Jocs. Tardes de trencar rama. Nits d’encendre el foc. Mirar l’herba. Plegar les fulles. Lectures de memòries mentre juguen. I juguen a créixer. Manetes que em cerquen i vevetes que em diuen que volen una cançó de nit. Hi he tornat a passar prop de la teua ciutat just un mes després. Vaig per una via recta. El ditet més petit que porto arrere m’indica una nau que s’eleva. Tu ja saps què vol dir. A l’est resta la ciutat. El camí que fa pel cel dibuixa cercles quan bat la sienne figura.

He descobert també la música plaent d’un altre Francesco, de Gregori en diuen, i escolto la seua cançó: La dona cannone. Parla del nero de la notte i veig que fa el camí volant. Em demano si em canta a mi. Diverses maneres del vol. A mi no em cal canó em resten ales i amb elles faré el meu camí. Imaginació. Fascinació. Il·lusió. Sortim al balcó. Eixim a la strada. Hem vist passar la dona cannone ara mirant els dos el cobricel d’estrelles, fines, esveltes i serenes com les nits sieneses.           

I hi he estat allí. Li ho he dit a l’amiga. La mare de l’infant laurentí. Li he dit l’any que ve t’ho podré dir. Aniré allí. Trepitjaré aquella plaça. Bufaré les espelmes que aguantaran fermes el cinc amb un teatre. El decorat que subjecta la primera síl·laba amb el mateix so. Et seguiré. I et diré si hi vols venir.       



Text: Àngela Buj
Foto: Víctor Seguí